Ruta Viu Montjuïc 2021

L'actual Museu d'Arqueologia és un dels edificis realitzats per l'Exposició Internacional de Barcelona el 1929. Ens trobem en el Palau de les Arts Gràfiques obra de Raimon Duran i Reynals i Pelai Martínez va ser construït, com la resta d'edificis de l'exposició, per a ser enrunats en finalitzar aquesta. Però els anys posteriors van esdevenir moguts en l'àmbit polític. L'aprovació de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya (1932) va lligada a la necessitat de crear museus i institucions nacionals. D'aquesta forma molts dels edificis de la muntanya passaran a ser projectats com a seus de museus. El MAC obrirà les portes l'any 1935.

El Montjuïc actual reflecteix l'activitat de les pedreres, l'agricultura, els diferents camins que portaven a Barcelona, però la part més evident prové dels grans projectes urbanístics i reformes per a la celebració de l'Exposició Internacional de 1929 i els Jocs Olímpics i Paralímpics de 1992. El parc actual fossilitza la seva història, plena de racons que ens recorden el jardí del 29.

L'espai en el qual ens trobem va ser molt utilitzat per a celebrar "fontades", l'esbarjo característic de la classe treballadora dels segles XIX i XX, donant lloc a l'aparició de contes, mites, cançons i poemes. Els jardins de Laribal, construïts entre 1917 i 1924 pel paisatgista francès Jean Claude Nicolas Forestier, són tot un conjunt de camins, terrasses, fonts i racons que s'adapten al pendent i al relleu del terreny amb pèrgoles, escales, rampes i una cascada monumental. La font amb un sortidor amb forma de cara de gat de l'escultor Josep Antoni Homs té davant un edifici construït en 1918 per Josep Puig i Cadafalch damunt de l'antic berenador. https://www.youtube.com/watch?v=599C6UhqW5I&feature=youtu.be

El Museu Etnològic i Colonial, es va fundar el 1949 a la Casa Balaguer un pavelló del '29. La col·lecció inicial estava formada per objectes de cultures d'arreu del món i s'hi afegí el 1962 el fons del Museu d'Indústries i arts populars basat en materials d'oficis i tradicions vernacles. Quedant l'espai petit i insuficient. Finalment, el 1973 es va inaugurar el Museu Etnològic. Projectat ex professo, convertint-se en el primer edifici de nova planta que es va construir a Barcelona per acollir un museu. Els responsables en van ser els arquitectes municipals Bonaventura Bassegoda Nonell, Jesús López, Antoni Lozoya i Joan Puigdengoles. Juntament amb ells va treballar el director del museu, August Panyella i Gómez. El Museu Etnològic i el seu fons visitable, ens descobreix la ciència antropològica i amaga molts tresors tant en aquesta seu com en el Palau del carrer Montcada.

En aquest punt realitzem una parada per fixar-nos en un d'aquests racons oblidats, però on trobem resumida i fossilitzada tota la història de Montjuïc. En aquest lloc de pas, on avui ningú para, parem aquesta ruta per reivindicar un lloc de pas històric entre la ciutat de Barcelona i el delta del Llobregat. Documentat des d'època romana, camí bàsic en època medieval. Si mirem cap a baix, podem entreveure les restes d'una antiga pedrera i sota els nostres peus, mentre s'executaven les obres de l'actual museu es va trobar una tomba femenina (16-20 anys) en caixa de tègula, del s. V i VII dC. Aquesta ens parla d'aquests antics camins, ja que la tradició romana enterrava als costats de les vies de comunicació.

El que queda del que va ser un gran monestir erigit en honor a Santa Madrona segona patrona de Barcelona, és aquesta petita capella. Si la mirem una mica més a fons, podem veure la data tallada sobre la porta que ens para d'una construcció del s. XVII, però els maons que reforcen les seves parets ens demostren que va ser reconstruïda durant la postguerra, abans també havia patit la Setmana Tràgica. Per tant, l'espai dedicat a Santa Madrona, ens parla de lloc de pas, de vies de comunicació però també de la vida convulsa dels últims segles a Barcelona. Destruït el convent definitivament durant la guerra de Successió, va ser reconstruïda només una capella mentre a la part alta de la muntanya es construïa una nova fortalesa. A la vora es coneix la troballa d'un mil·liari, conta kilòmetres romà, així com de la necròpolis de la qual ja hem parlat.

En un primer moment, la construcció de l'Exposició va recaure en mans de Puig i Cadafalch. Els palaus que veiem van ser dissenyats al 1916, tot i que les obres no van començar fins al 1918, i van ser acabades el 1923. Els palaus laterals, per tant, van ser els primers edificis de l'Exposició a construir-se, i ja el 1923 van acollir una Exposició del Moble i la Decoració interior, com a assaig inicial del posterior esdeveniment. La dictadura de Primo de Rivera va modificar moltes de les idees inicials i el 1924, l'arquitecte català surt del projecte. El 1924 es va convocar un concurs entre arquitectes espanyols, en el qual van participar nou equips. El projecte del Palau Nacional, un edifici construït per a les grans manifestacions protocol·làries i culturals de l'Exposició Internacional, es va adjudicar als arquitectes Eugenio P. Cendoya, Enric Catà i Pere Domènech i Roura. Després de la "restitució" de la monarquia borbònica per part del dictador, els palaus de la fira passaran a rebre els noms reials d'Alfons XIII i Maria Eugènia.

El terreny on s'asseu l'actual MNAC, construït com a Palau principal per a l'Exposició Internacional del 1929, era una de les pedreres que estava en explotació fins a la remodelació de la muntanya. El 1929 s'inaugura el Palau Nacional i l'Exposició, després d'una construcció ràpida, aquesta finalitza l'any 1930. L'octubre de 1931 comença el trasllat al palau dels museus de la Ciutadella i del Palau de Belles Arts, així com de les oficines de la Junta de Museus. La instal·lació de les col·leccions va significar una important transformació de les seves sales. L'edifici s'adaptà a la seva nova destinació com a museu permanent, amb zones de magatzems, tallers de restauració i de manteniment, laboratori fotogràfic, despatxos i sala de conferències. L'any 1934, s'inaugura el nou museu que comprenia un discurs global de l'art català. La nova instal·lació congregava al voltant de 1.869 exemplars. Durant la Guerra Civil, el Palau Nacional es desallotja. Acabat el conflicte, l'any 1939, tornen al seu lloc de procedència. A la planta baixa del Palau tornen les obres d'art romànic, gòtic, del Renaixement i del Barroc. A causa dels desperfectes que va patir la coberta de l'edifici durant la guerra, es va considerar convenient desallotjar la col·lecció de pintura i escultura dels segles XIX i XX, que n'havia d'ocupar altra vegada la planta alta. Es va traslladar a la Ciutadella. Aleshores, es va iniciar la gradual degradació de l'edifici, el qual, malgrat alguna reforma els anys 60, 70 i 80, es va anar deteriorant. A aquest procés de degradació de l'edifici es va afegir la incertesa sobre el futur del museu. Però, el maig de 1985 s'aprova el Pla de museus de la ciutat de Barcelona de Lluís Domènech i Girbau, que consolidava el Palau Nacional com a seu del gran museu d'art català que ja havia estat durant els anys trenta. El 1985 s'encarrega a l'arquitecta Gae Aulenti el projecte de remodelació del Palau Nacional i a Joan Sureda el projecte museològic.

El Jardí Botànic Històric s'amaga dins de dos clots de pedreres(Sot de l'Estany i el Sot de la Masia). En tractar-se d'un lloc a l'obaga de Montjuïc l'aire fred s'acumula a baix i les temperatures del fondal són fins a quatre graus inferiors a les de la part superior del sot. Aquesta circumstància facilita el desenvolupament d'espècies de caràcter eurosiberià, pròpies de climes més freds. El vestíbul és l'espai més gran del jardí i ofereix una bona col·lecció de plantes notables. A la dreta, hi ha una agrella arbustiva de les Canàries i un grup espectacular de ciques. Al Sot de la Masia, l'Associació de Ramaders va fer construir dues masies com a granja model l'any 1929 per mostrar una representació de la vida rural catalana, les noves hibridacions i l'evolució de l'agricultura i la ramaderia. Avui, quan el món rural que va impulsar la construcció de la masia està en vies de desaparició, aquest espai desenvolupa un programa d'activitats centrat un hort ecològic que funciona com a font de recuperació de llavors autòctones i espai d'adaptabilitat de llavors arribades d'altres països.

Ferrer Guardia va ser un pedagog, activista i lliurepensador. De formació autodidàctica i influenciat per l'anticlericalisme. Va ser fundador de l'Escola Moderna on es fomentava el lliure pensament, el laïcisme, la coeducació i el racionalisme. Un consell de guerra el va acusar de ser instigador de la Setmana Tràgica (1909) i va ser condemnat a mort i afusellat a la fortalesa de Montjuïc.

L'anella Olímpica és el nom que rep tot l'espai que agrupa l'Estadi Olímpic, el Palau Sant Jordi, la torre de telecomunicacions de Telefònica i les piscines Picornell. Un cop concedida la candidatura olímpica de 1992 a la ciutat de Barcelona, i després de molts anys d'abandó i barraquisme, l'Ajuntament de Barcelona reurbanitzarà tota aquesta àrea. Arata Isozaki serà l'arquitecte a qui s'encarrega la creació d'un nou espai polivalent, el Palau Sant Jordi. Aquest s'emplaça sobre un antic abocador d'escombraries. Altres arquitectes famosos també intervindran en la zona, com per exemple, Calatrava que farà una nova torre de telecomunicacions per a telefònica dintre de l'espai de l'anella. Des d'aquest punt també s'observa tota la plana del delta del Llobregat, que va ser zona portuària des d'època ibèrica donant lloc al creixement de la capital, Barkeno, a la muntanya. Les grans sitges i restes arqueològiques assenyalen Montjuïc com a emplaçament inicial de la ciutat de Barcelona.

El fenomen del barraquisme es va iniciar a la dècada de 1880. La construcció de l'Eixample i l'exposició de 1888 requeria una gran extracció de pedra de Montjuïc, i les autoritats van decidir abolir els privilegis dels propietaris particulars sobre les extraccions a la muntanya. Aquesta mesura va portar a centenars de famílies migrants a construir barraques properes a les pedreres. Cap a l'any 1914 ja s'hi contaven 5000 barraques a Montjuïc. A punt de començar l'Exposició Universal de 1929 les institucions van voler amagar tota aquesta Barcelona que no els agradava, però que tanmateix seguia sent la que edificava la seva gran metròpoli. No es volia mostrar a la resta d'Europa l'important fenomen del barraquisme i van decidir enderrocar els campaments més propers al recinte firal i envoltar el recinte de l'Exposició es va edificar un llarg mur per separar de tots aquests nuclis. Després de Guerra Civil la població barraquista de Montjuïc es va disparar amb les onades migratòries, i la muntanya es va convertir en un suburbi. L'any 1955 es celebraven els Jocs del Mediterrani. Només dos anys més tard, el nombre de barraquistes superava ja els 50.000. També hi havia barraquistes instal·lats als antics pavellons de l'Exposició Internacional, llavors mig derruïts. El barraquisme a Montjuïc va acabar amb l'enderroc de les darreres 400 barraques al barri de Can Valero l'any 1987. A les portes de les Olimpíades l'any 1990 l'Ajuntament va anunciar la fi del varraquisme a Barcelona, però al llarg de tot aquest temps són molts els que han sobreviscut a la ciutat a barraques.

L'Estadi Olímpic va ser obra de l'arquitecte modernista Pere Domènech i Roure. Com a pota principal d'una exposició amb tres grans eixos: esport, art i indústria. L'estadi ja havia estat proposta per a més candidatures. Inclús, l'any 1936 havia de ser la seu de les Olimpíades Populars en protesta per les oficials realitzades a l'Alemanya Nazi. La guerra civil va esclatar el dia de la inauguració i per tant l'estadi mai va ser utilitzat com a olímpic. Si va ser, al contrari, seu dels Jocs Mediterranis de 1955. Després de molts anys abandonat, l'any 1986 Barcelona és aprovada com a seu dels Jocs Olímpics i Paralímpics de l'any 1992 i comencen les obres a tota l'Anella. Aquestes tindran com a objectiu millorar l'Estadi, amb unes obres d'ampliació sense tocar la façana original. El projecte d'urbanització va ser encarregat a l'equip d'arquitectes format per Federico Correa, Alfonso Milà, Joan Margarit i Carlos Buxadé el 1984, els quals van dissenyar l'espai a partir d'una immensa esplanada dividida longitudinalment en tres plataformes. Es va escollir un projecte que permetés un ús perdurable en el temps del nou equipament, ja que volia esdevenir, un cop acabats els Jocs Olímpics del 1992, un espai per actuacions culturals i esportives multitudinàries.

El Museu Olímpic i de l'Esport Joan Antoni Samaranch, gestionat per la Fundació Barcelona Olímpica, és actualment una finestra oberta a l'univers esportiu. Un viatge de llarg recorregut per a conèixer a fons l'esport, com a eina d'integració social. L'actual museu, inaugurat el 2007, té el seu origen en la Galeria Olímpica, una exposició de materials dels Jocs Olímpics de Barcelona '92 que es va poder visitar al mateix Estadi Olímpic durant un temps.

L'emplaçament de la Fundació Joan Miró al parc de Montjuïc té molt a veure amb la idea de Josep Lluís Sert i de Joan Miró de connectar l'art amb la natura i amb la gent. Concebuda com un espai obert a l'art i a la vida, estretament connectat amb el paisatge. Sert i Miró es coneixien des de la República, l'arquitecte va dissenyar el pavelló per a l'Exposició de París del '37 on per primer cop es va mostrar el Guernica de Picasso, junt amb obres de Miró i molts altres artistes espanyols d'avantguarda. La Fundació és un dels quatre regals que Miró va donar a la ciutat de Barcelona juntament amb el mural de l'aeroport, pels qui arribaven per aire; el mosaic del Pla de l'Os, pels visitants que entraven a la ciutat pel mar i una escultura gegantina concebuda per anar al Parc Cervantes per als qui entraven per terra, la maqueta de la qual es troba al pati nord de la Fundació presidint una vista privilegiada sobre la ciutat.

Jardí municipal construït l'any 1990 segons projecte dels arquitectes Jaime Freixa i Jordi Farrando. Conté obres d'escultors que han exposat anteriorment a l’Espai 10 i Espai 13 de la Fundació Joan Miró.