Coordinates 33

Uploaded August 21, 2018

-
-
132 f
59 f
0
0.1
0.2
0.37 mi

Viewed 208 times, downloaded 3 times

near Barri Gòtic, Catalunya (España)

No sé si és gaire freqüent que algú proposi un camí de 500 metres que podeu trigar més d'una hora a fer! Bé, sí... els que pugen els cims del món poden trigar hores a fer 100 metres, però aquest no és el cas.
Molt sovint passem per la Plaça de Catalunya, i no coneixem massa la seva història i el seu art. Per aquest motiu m'ha sembla oportú fer aquesta aportació presentant les estàtues que hi ha a la plaça.
La majoria de la informació ha estat extreta de la Wikipèdia (poso el link més usat) , i les fotografies, de diversos llocs.
Així que ja ho sabeu: si passeu per la plaça de Catalunya fent una altra ruta, podeu fer-hi un tomb per conèixer-la una mica més.
La Plaça Catalunya té una història més que llarga. La seva urbanització va durar 85 anys! Per això les revistes de l'època van tenir tema per estona. Des de 1844, que el diari de Barcelona anuncia la seva urbanització, fins a 1929, en que s'acaba. Déu n'hi do!
Un dels motius deu ser que l'Ildefons Cerdà no contemplava en el seu projecte cap plaça en aquest indret, mentre que el d'Antoni Rovira i Trias si que ho feia, amb una plaça molt més gran que l'actual, tant, que en el seu projecte radial, tots els camins naixien o morien en aquesta lloc (mireu foto del seu plànol). Sigui com sigui es va urbanitzar la Rambla, es van enderrocar les muralles, es va construir el Passeig de Gràcia, i allí en mig quedava un triangle que sembla que no sabien què fer amb ell.
Si voleu riure una estona amb la seva història, consulteu les 5 pàgines del blog "Gamifica't - Cultura en joc" : http://www.gamifi.cat/8-placa-de-catalunya-historia-duna-agonia/ . O més senzill, poseu al cercador: "8. Plaça de Catalunya: història d’una agonia". No he acabat de descobrir qui és l'autor, si bé penso que deu ser una dona. Ho explica de forma fresca i divertida. Ja des d'ara li agraeixo.
Les estàtues de la plaça, 23 conjunts en total (poca broma) són el resultat d'un concurs convocat per l'Ajuntament amb motiu del la l'Exposició Internacional de 1929. La majoria d'elles, doncs són d'aquest any. Val a dir que mirant les bases del concurs, algunes d'aquestes estàtues no acaben d'adaptar-s'hi massa. El tema que se suposa que representen, de vegades costa de veure's o senzillament no hi és en les escultures. Sembla com si alguns escultors presentessin peces que ja tenien fetes per provar sort, i a alguns els hi va anar bé. Tanmateix, en aquest indret tenim un autèntic museu d'escultura, un tresor a l'aire lliure dels millors artistes del moment.
Espero que ho gaudiu i que us sigui d'utilitat. Feliç descoberta !

View more external

Waypoint

1.- BARCELONA. Frederic Marès.

1.- BARCELONA. Frederic Marès. Bronze. Foneria Hijos de Esteban Barberí d’Olot. Es tracta d’un al•legoria de la ciutat de Barcelona. Dret el Déu Hermes (Mercuri pels romans), déu del comerç però també de l’engany! Subjectant amb la mà dreta una roda dentada símbol de la indústria i amb l’esquerra el cavall, símbol del treball. Sobre el cavall una dona aixeca un vaixell que recorda la tradició marítima i negociadora de la ciutat. F. Marès va realitzar per a la plaça una altra obra, titulada Emporion, i una font anomenada Nens cavalcant peixos, que fou traslladada el 1961 a la cruïlla de la Gran Via amb la Rambla de Catalunya.
Waypoint

2.1. MONTSERRAT. Eusebi Arnau 2.2. FIGURA FEMENINA. Josep Llimona

2.1.- MONTSERRAT. Eusebi Arnau. Bronze. Foneria Codina Hermanos, de Madrid . Hi veiem un vell, mig nu, possiblement l’anacoreta Fra Joan Garí (si voleu llegir la llegenda aneu al final d’aquest text) que la tradició situa a Montserrat en el moment de la seva fundació, a finals del s. X. Porta a les mans una imatge de la Moreneta, nom amb que els catalans anomenen afectuosament, pel seu color, la Mare de Déu de Montserrat. Als peus de l’estàtua es pot veure l’escut de Lleida. Moltes persones grans expliquen que ens els temps difícils, quan l’església ha estat perseguida a Barcelona, molts cristians passaven per davant d’aquesta estàtua lentament, per fer-hi la seva pregària amb discreció. ---------------------------------------------------------------------------------- 2.2.- FIGURA FEMENINA. Josep Llimona. Foneria Hijos de Esteban Barberí, d’Olot. Es tracta d'una figura de dona sense especials atributs, recolzada sobre el peu dret i amb la cama esquerra doblegada, en posició de “contrapposto”. Està vestida amb túnica i mantell, que agafa amb els braços, un sobre l'espatlla i l'altre sobre un pit, mentre que el segon pit li surt de la roba. A la base es troba l'escut de Barcelona. Josep Llimona, membr d’una reconeguda família d’artistes catalans, és considerat un dels millors representants de l’escultura modernista a Catalunya. Té escultures en diversos indrets de la ciutat, destacant l’estàtua eqüestre de Sant Jordi a Montjuic, l’obra Desconsol a la font del Parc de la Ciutadella (l’original és a l’Ajuntament) o el relleus de l’Arc de Triomf.---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- (2.1) LLEGENDA DE FRA JOAN GARÍ. Explica que, cap a l'any 859, quan era comte de Barcelona Guifré el Pelós, vivia a Montserrat un anacoreta anomenat Joan Garí. Tenia fama de ser molt auster, vivia menjant fruits del bosc i bevent aigua clara que tenia vora la seva cova, la Cova de Fra Garí, situada molt per damunt del camí que mena a l'ermita de Sant Miquel(que encara es conserva i pot ser visitada). Fra Garí es va guanyar la fama de sant per la seva vida contemplativa, però el dimoni es proposà arruïnar-li la santedat utilitzant totes les temptacions que fessin falta. Llucifer sortí de les coves del Salnitre, a Collbató, disfressat d'ermità vell amb aspecte venerable, i procurà trobar-se com per casualitat amb Joan Garí. Quan es trobaren, Joan Garí li preguntà qui era i on vivia, i el dimoni respongué que feia trenta anys que s'estava fent penitència a una cova molt petita, i que només sortia una vegada cada deu anys a fora. A poc a poc, el dimoni anà guanyant-se la confiança de l'anacoreta, fins al punt que Joan Garí el considerà el seu mestre. I Fra Garí anava cada tarda a visitar-lo per explicar-li els seus dubtes i tot el que li passava. Encara que el fals ermità intentava crear més dubtes i temptacions en Fra Garí, la seva fe era molt sòlida i costava molt d'anihilar fins i tot per al mateix dimoni. Finalment, Llucifer calculà un nou estratagema: va endimoniar el cos de la donzella Riquilda, filla del comte Guifré el Pelós. L'endimoniada no parava de cridar que només es guariria si l'exorcitzava Joan Garí, i per això el comte Guifré decidí portar-la a Montserrat immediatament. Allà la va guarir Joan Garí resant en silenci, però per por que no tornés a quedar posseïda de camí a Barcelona, el comte li pregà que admetés durant uns quants dies la seva filla a la cova. Garí dubtava, però finalment acceptà la petició. Insegur de si mateix, en veure que la temptació envaïa els seus pensaments, anà a buscar el fals ermità; però el diable, en comptes d'apaivagar els seus pensaments, encara els hi enardia més i l'instà a seguir els seus desitjos. Vençut per la temptació, fra Garí forçà la noia i la violà. Horroritzat per la seva falta, anà novament a demanar consell a l'ermità, i aquest li aconsellà -tot lliurant-li un ganivet- que el millor era desfer-se de la noia.[2] Morta la donzella, Garí se la va carregar al coll i l'enterrà d'amagat o, segons altres versions, l'estimbà daltabaix d'una penya. Un cop fet això, el fals ermità es mostrà de sobte en el seu autèntic aspecte, i veient que el Diable l'havia enganyat, Fra Joan marxà plorant aquella mateixa nit cap a Roma per demanar el perdó del Papa. A Roma, aquest, després d'escoltar-lo, li digué: El teu pecat és tan gran que no sé pas si té perdó. Com una bèstia has pecat, com una bèstia has de fer penitència. Torna a Montserrat, camina sempre de mans a terra. No et rentis mai més ni toquis aigua si no és per beure. No diguis mai més paraula, perquè les bèsties tampoc no enraonen. Menja herbes i arrels de la muntanya. No et posis al damunt cap fil de roba, rep del tot els raigs del sol i la humitat de la serena. Fuig i esquiva el tracte de la gent. No miris mai el cel, perquè no n'ets digne. Fra Garí sortí de Roma tal com li havia indicat el Sant Pare, trigà tres anys per arribar novament a Montserrat, on va viure sol durant set anys més sense ni dir paraula. El cos se li va ennegrir en cobrir-se-li de pèls llargs, talment com si fos un ós. Un dia, uns cavallers van anar a caçar, i veient-lo, van creure que era un animal; com que no semblava pas perillós, el capturaren i el tancaren en una gàbia amb la idea de regalar-lo al comte. Fou dut a Barcelona. En aquells mesos la comtessa havia donat a llum un nen, el príncep Miró. El baptisme del fill dels comtes es va fer amb gran solemnitat, amb un gran banquet al qual els cavallers portaren el monstre que havien capturat a Montserrat. Heus ací que la dida es passejava per allí portant el petit Miró en braços; quan l'infant veié l'animal, davant la sorpresa general, digué: -Alça't, fra Garí, que Déu ja t'ha perdonat! Aleshores fra Garí s'incorporà deixant tots els presents astorats. De seguida el comte va ordenar rentar-lo i tallar-li el pèl; tot seguit li demanà que què havia estat de la seva filla, que no havia tornat a veure des del dia que la hi va deixar. Fra Garí li ho explicà tot i demanà un càstig pel seu crim, però el comte, magnànim, perdonà a qui Déu ja havia perdonat. Tot i així, Guifré demanà que almenys li digués on era el cos de la filla morta per tal d'enterrar-lo dignament a Barcelona. El seu seguici, conduït per l'anacoreta, arribà fins al punt indicat, però per alegria de tots la trobaren viva, miracle que la noia atribuïa a la intercessió de la Mare de Déu. La princesa va voler quedar-se per sempre a Montserrat, i el comte, agraït, ordenà que es construís un monestir de monges, el futur de Santa Cecília de Montserrat, del qual Riquilda en seria la primera abadessa.
Waypoint

3.1. HÉRCULES Antoni Parera i 3.2. DONA AMB ÀNGEL. Vicenç Navarro

3.1. HERCULES. Antoni Parera. Bronze. Foneria Grabriel Bechini, de Barcelona . Representa l'heroi mitològic Hèrcules semi-nú, amb un mantell sobre l'esquena, un plec del qual li cobreix els genitals. Té els braços aixecats sostenint una roca. La presència d'aquest personatge pot al•ludir a l'obra de Jacint Verdaguer L'Atlàntida, ja que segons aquest escriptor el semidéu fou el fundador de Barcelona (mireu al final la llegenda d’Hércules i Barcelona). A la seva part inferior es troba l'escut de Girona. Aquest escultor té altres obres a Girona, Tarragona, Veneçuela o Colòmbia. --------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------- 3.2. DONA AMB ÀNGEL. Vicenç Navarro. Bronze. Foneria Tanagra-M. Gimeno (Blanes) Es tracta d'una dona semi-nua que sosté als seus braços la figura d'un àngel, amb un tractament clàssic de les formes. Navarro tenia afecció per les figures d'àngels, que incloïa sovint a les obres que feia. Sota l'escultura està representat l'escut de Tarragona. ----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------(3.1) MITES HISTÒRICS SOBRE HÉRCULES I BARCELONA. L’origen de la ciutat de Barcelona havia de ser il•lustre i es vinculà amb el semidéu grec Hercles, l’Hèrcules romà, fill de Zeus i de la mortal Alcmena. Amb una gran dosis d’imaginació es relaciona el nom de la ciutat i el personatge mitològic mitjançant un seguit de llegendes; com la llegenda de la barca novena, en llatí la barca nona. Com a bona llegenda trobem varies versions, en moltes es relaciona la fundació de la ciutat amb la tornada d'Hèrcules de robar les pomes jardí de les Hespèrides. Una bona versió l’explica el mestre Amades. Relaciona el viatge de la barca nona amb la construcció de la tomba de la seva estimada Pirene, una tomba que avui són els Pirineus. Joan Amades ho explica així: “El mitològic Hèrcules ... va armar nou naus totes elles plenes del més escollit de la seva gent, i va fer via cap aquell pla tan gemat i rialler que havia vist al peu de Montjuïc per tal de fundar-hi la ciutat que s’havia proposat establir-hi. Però heus ací que a mitja navegació va desencadenar-se un temporal desfet que va empènyer les naus enllà i enllà sense saber pas on anaven, van poder fer peu en terres de Marsella. Les naus, però, no hi eren totes, en mancava una que van creure perduda. Passada la maror, Hèrcules i la seva gent feren via arran de costa fins arribar pla la de Barcelona; van veure amb singular i agradosa sorpresa, que un estol de la seva gent ja feia temps que treballava ardidament per tal de portar a terme el desig del gran heroi i que la ciutat ja estava començada. Aquella barca que no va fer cap a Marsella i que creien perduda, no ho era pas, s’havia escapat del temporal i havia seguit normalment la seva ruta. Hèrcules estigué contentíssim dels seus fills i per glorificar la seva memòria i el record de la seva gesta donà a la ciutat novella el nom de Barca-nona, o sigui de la barca novena, termes que el pas del temps ha fos i confós fins esdevenir el nom de la nostra Barcelona”. Altres llegendes, com la de Mossèn Cinto Verdaguer, també relacionen Hèrcules amb la fundació de la ciutat, com la llegenda formada a partir de l’estada d’Hèrcules a la península ibèrica durant la realització de la seva penitència per haver assassinat als seus fills. Una d’elles explica com, sota les ordres d’Eristeu (rei micenes), Hèrcules havia d’arribar fins a Heriteia (actual Cadis), per a robar un ramat d’ovelles al gegant Gerió i portar-se-les a Eristeu. Lògicament Gerió no estava disposat a perdre un ramat d’ovelles, de manera que Hèrcules i Gerió van protagonitzar una baralla amb una durada d’una setmana per tota la península. Al matar a Gerió i donar per finalitzada la batalla, Hèrcules descobreix un paratge tan idíl•lic que decideix fundar allà una ciutat. Aquesta ciutat era, lògicament, Barcelona. Una altra relata com, després d’haver aixecat la serralada dels Pirineus com a sepultura del rei Tubal, Pirene, Hèrcules s’asseu a Montjuïc a contemplar la bellesa de l’entorn cansat per tan dura feina. Enamorat del lloc, decideix fundar allà la ciutat de Barcelona. És per aquest seguit de llegendes que s’han mantingut vives al llarg del temps que la ciutat de Barcelona ret homenatge a el personatge de Hèrcules donant nom a diferents elements de la ciutat comtal. Diferents fonts d’Hèrcules (una situada al passeig de Sant Joan i una altra al Palau Reial), o el carrer que va des del carrer de la Ciutat, davant de la façana gòtica de l’Ajuntament, fins a la plaça de Sant Just (carrer d’Hèrcules), són els reconeixements de la ciutat a aquest personatge.
Waypoint

4.- TARRAGONA. Jaume Otero

4.- TARRAGONA. Jaume Otero. Bronze. Foneria Gabriel Bechini de Barcelona És una de les quatre estàtues dedicades a províncies catalanes que Otero va realitzar primer en pedra fins que se li va requerir que el fes en bronze —la versió en pedra fou col•locada a l'Avinguda Diagonal, enfront del Palau Reial de Pedralbes—. El grup està format per un home assegut, una adolescent amb un cistell de fruites i tres dones, dues dempeus i una asseguda. També hi ha al•lusions a la Mediterrània, en forma d'un peix i una xarxa de pescadors. L'estil és marcadament clàssic, amb una certa estilització de les formes i gust pel decorativisme.
Waypoint

5.- FONT DELS SIS PUTTI. Jaume Otero

5.- FONT DELS SIS PUTTI. Jaume Otero. Foneria Gabriel Bechini de Barcelona. Construïda el 1926, fou el primer element escultòric col•locat a la plaça. Està orientada cap al Portal de l'Àngel. Es tracta d'una font amb una petita cascada, decorada, com el seu títol indica, per sis figures de putti, quatre entorn de la font i dos sota uns arcs a la seva part superior. A la paret del fons s'hi mostra el naixement de Venus, a l'arc central del mur, flanquejat per dos de més petits. Venus està representada en forma de petxina, amb dos peixos entrellaçats, i els dos putti que la flanquegen porten cistells de fruites. La font cau en tres estanys successius, els dos superiors ornamentats en forma d'espuma, representant la sang d'Urà, la qual en fecundar l'espuma del mar va donar origen a Venus; l'estany inferior tanca el conjunt, amb unes motllures de formes barroques. Els quatre putti inferiors es troben flanquejant dues gerres, i porten igualment cistells amb fruites. Potser sou capaços de trobar la firma de l’Otero en un dels putti?
Waypoint

6.- LLEIDA. Joan Borrell.

6.- LLEIDA. Joan Borrell. Bronze.Foneria: Codina Hermanos de Madrid. Es troba sobre un pedestal al Portal de l'Àngel. Aquest grup fou encarregat inicialment a Manuel Fuxà, el qual el va elaborar en pedra, però després de la decisió que totes les obres de la plaça fossin en bronze va caldre repetir-lo i, al contrari del que va passar amb el grup de Tarragona, encarregat al mateix artista, en aquest cas es va canviar d'artífex, i fou adjudicat a Borrell; l'obra de Fuxà va acabar a l'Avinguda Diagonal, enfront del Palau Reial de Pedralbes. Aquest grup és una al·legoria de Lleida, format per dues dones dempeus, una d'elles amb un nen adormit als peus, i l'altra asseguda, amb dos nens a la falda. Les figures no tenen vinculació iconogràfica amb el tema representat, pel que sembla que en rebre l'encàrrec l'artista va presentar un projecte anterior.
Waypoint

7.1. DONA AMB IMATGE DE LA MARE DE DÉU. Enric Monjo. i 7.2. L'ESPERIT POPULAR. Jaume Otero.

7.1- DONA AMB IMATGE DE LA MARE DE DÉU . Enric Monjo. Bronze. Foneria Codina Hermanos de Madrid. Aquesta obra representa una dona d'aspecte clàssic, vestida amb una túnica cenyida al cos i amb el cabell trenat, la qual sosté en una mà una imatge de la Mare de Déu, de la qual no s'identifica una advocació concreta (Hi ha qui diu que és la Mare de Déu de Núria). Especialitzat en imatgeria religiosa, Monjo donà a aquesta imatge un tractament academicista, en què l'actitud de "contrapposto" de la figura recorda l'estatuària clàssica grega. Al pedestal hi figura l'escut de Girona. ---------------------------------------------------------------------------------------------------- 7.2. L'ESPERIT POPULAR. Jaume Otero . Bronze. Foneria Gabriel Bechini de Barcelona. Ubicada al mateix pilar que l'anterior, representa una dona amb el braç dret aixecat sostenint una corona de llorer, mentre que amb la mà esquerra s'aguanta la túnica per la cintura. Tot i que pel títol sembla tractar-se d'una al·legoria, la iconografia és confusa. L'estilització de la figura i una certa artificiositat donen a aquesta obra un aire proper a l'art déco. A la seva base es mostra l'escut de Barcelona.
Waypoint

8.1. PASTOR DE L'ÀLIGA. Pau Gargallo. 8.2. POMONA. Enric Monjo.

8.1.- PASTOR DE L'ÀLIGA. Pau Gargallo. Bronze. Foneria Codina Hermanos de Madrid. Com a l'altra obra que té aquest artista a la terrassa superior de la plaça, es tracta d'un pastor, que amb el braç aixecat s'enfronta a una àliga que amenaça un xai situat als seus peus. El tractament donat a la figura segueix els cànons clàssics, tot i que s'hi albira un tractament formal una mica més avantguardista, no endebades en aquella època Gargallo seguia una línia més propera al cubisme. A la part inferior hi figura l'escut de Tarragona. ----------------------------------------------------------------------------- 8.2. POMONA. Enric Monjo. Bronze. Situada a la mateixa ubicació que l'anterior, és una personificació de la deessa romana Pomona, titular dels fruits i els jardins. Així, és una figura femenina vestida amb túnica que sosté a la seva esquena un rast de fruites. Les formes robustes de la figura són plenament noucentistes, tot i que el decorativisme del conjunt s'apropa a l'estil art déco. En un esborrany previ de Monjo aquesta figura estava anomenada El pla del Llobregat. Acompanya a la figura l'escut de Lleida
Waypoint

9.- SAVIESA. Miquel Oslé

9.- SAVIESA. Miquel Oslé. Bronze. Foneria Mir y Ferrero de Madrid. L'obra és una al·legoria de la Saviesa, formada per una figura femenina que representa la deessa d'aquesta qualitat, Minerva, vestida amb túnica i una ègida sobre el pit, i que porta un casc a la mà dreta, mentre que amb l'esquerra subjecta les brides d'un cavall encabritat, el qual aixeca les seves potes per a aixafar una serp, símbol de la ignorància. L'estàtua eqüestre de l'altre costat de l'escala és obra del seu germà: Llucià Oslé.
Waypoint

10.- LA DEESA. Josep Clarà

10.- LA DEESA. Jose Clarà. Marbre. També coneguda com a L'enigma, aquesta obra es troba a un estany encarat cap a les Rambles, i va ser un encàrrec directe a l'autor aliè al concurs del 1927. De fet, l'obra es va executar sobre un model original del 1911. Col·locada a la plaça el setembre del 1928, en tractar-se d'un nu va rebre fortes crítiques per part de sectors moralistes, cosa que feu que als tres dies fos retirada; malgrat tot, fou reinstal·lada el 19 de maig de 1929, un dia abans de la inauguració de l'Exposició Internacional, i ja s'hi va quedar definitivament. La figura representa una dona nua asseguda, amb una cama amb el genoll doblegat recolzat al terra i l'altra cama també doblegada i aixecada cap al pit, mentre que al genoll d'aquesta cama s'hi recolza el braç esquerre, la mà del qual es col·loca a l'espatlla i sobre aquesta la dona hi recolza el cap. L'expressió facial és introspectiva, de meditació o dubte, d'aquí el sobrenom de l'«enigma». L'anatomia de la figura és rotunda, sensual, en plena consonància amb el mediterraneisme noucentista de moda a l'època. És l'obra mestra de Clarà, i amb el temps s'ha convertit en un dels símbols representatius de Barcelona. El 1982 aquesta obra fou traslladada al vestíbul de la Casa de la Ciutat de Barcelona, i substituïda per una còpia elaborada per Ricard Sala. El 1991 es va col·locar al costat d'aquesta estàtua el Monument a Francesc Macià de Josep Maria Subirachs
Waypoint

11.- MONUMENT A FRANCESC MACIÀ. Josep Maria Subirachs. 1991

11.- MONUMENT A FRANCESC MACIÀ. Josep Maria Subirachs. La iniciativa per a dedicar un monument al president Macià va sorgir el 1977 va ser suggerida pel diari Avui i s'organitzà una recol·lecció pública que va recollir un total de 5 641 557 pessetes. Després de decidir l'emplaçament a la Plaça de Catalunya, la Generalitat va convocar el 1983 un concurs públic per a escollir l'artista que faria l'obra. El projecte escollit va ser el titulat Flama, dels madrilenys Joaquín Vaquero, Luis Bertal i Javier Casanueva, que tenia forma de cripta, i del qual partien quatre barres en representació de la senyera catalana, les quals es projectaven al cel amb rajos làser. El president de la Generalitat, Jordi Pujol, va posar la primera pedra el 25 de desembre de 1983, en el 50è aniversari de la mort de Macià. Però finalment el projecte no es va executar, i en lloc d'aquest es va donar l'encàrrec directament a Subirachs, mentre que el projecte urbanístic va ser a càrrec dels arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, els quals van projectar un estany que circumdés l'obra de Subirachs, al que es va instal·lar la Deessa de Clarà. El monument va ser inaugurat el 25 de desembre de 1991, 58è aniversari de la mort de Macià. Subirachs va concebre l'obra com una evocació dels diversos símbols identitaris de Catalunya. El pedestal, realitzat en travertí amb una successió de blocs de pedra en trencajunt, representa la història de Catalunya. La part superior, executada en formigó, té forma d'escala invertida, de la qual els tres primers esglaons, encaixats al pedestal, representen els tres anys de govern de Macià al front de la Generalitat, mentre que la resta, que finalitzen de forma abrupta i inacabada, simbolitzen el futur del país, que es va construint dia a dia, esglaó a esglaó. Tanmateix, al pedestal figuren diverses inscripcions realitzades en forma de graffiti, amb noms, dates i llocs relacionats amb el polític català, mentre que a la seva part superior es troba en grans lletres la inscripció Catalunya a Francesc Macià.[7] A la part posterior es troba l'escut de Catalunya, realitzat en ferro, així com una frase del president dirigida als diputats catalans, pronunciada el 14 de desembre de 1932: «Així heu de voler Catalunya, com tantes vegades jo l'he promesa al poble: políticament lliure, socialment justa, econòmicament pròspera i espiritualment gloriosa.» Enfront del cos del monument es troba de forma separada un monòlit amb el bust del president Macià, realitzat en bronze, una rèplica del retrat que li va fer Josep Clarà el 1932. Subirachs va voler donar-li un aire realista, que contrasta amb la gairebé abstracció de la resta del monument, per a tenir un nexe d'unió amb l'estil noucentista de la resta de la plaça
Waypoint

12. TREBALL. Lluicà Oslé.

12.- TREBALL. Llucià Oslé. Bronze. Foneria Mir y Ferrero de Madrid. Aquesta obra de Llucià Oslé presenta, com la del seu germà Miquel, un grup format per un cavall i una figura humana, en aquest cas un obrer nu amb un martell a la mà. Els germans Oslé estaven en aquesta època propers al realisme social, amb obres on sovint els obrers eren els protagonistes. Solien treballar junts, pel què molts cops les seves obres són de difícil atribució a un o altre.
Waypoint

13.1 EMPORION. Frederic Marés i 13.2. PESCADOR. Josep Tenas.

13.1. EMPORION. Frederic Marés. Bronze. Es tracta d'una al·legoria de la ciutat grega Emporion (Empúries, a la costa nord de Catalunya), representada per una dona vestida amb una túnica cenyida que deixa un pit al descobert, i que amb el braç esquerre sosté un càntir. Marès fou un dels pocs escultors que es va cenyir a l'objectiu inicial de dedicar les escultures de la plaça a localitats catalanes. Al pedestal hi figura l'escut de Girona. ------------------------------------13.2. PESCADOR. Josep Tenas. Bronze. Foneria: Tanagra-M. Gimeno de Blanes. Representa un pescador semi-nú que transporta un baiard amb peixos a la seva esquena, mentre que als seus peus es troba un peix semblant a un dofí. La pesca fou històricament una de les activitats bàsiques de l'economia catalana, un dels leitmotiv de la plaça, al temps que entroncava amb el tema mediterrani tan del gust del noucentisme. . Conté l'escut de Barcelona.
Waypoint

14.1. DONA. Joan Borell i 14.2. MONTSENY. Jaume Duran.

14.1. DONA. Joan Borrell. Bronze. Foneria Mir y Ferrero de Madrid. Aquesta figura forma parella amb l'anterior. Es tracta d'una dona vestida amb túnica i amb la cara de perfil —l'única a la plaça—, fet pel qual se li aprecia millor el pentinat, un trenat clàssic. De la seva anatomia en destaca la robustesa de les cames, un traç formal de l'obra de Borrell. La posició de la figura recorda la de la Venus Púdica, tot i que aquest tipus de representació sol tractar-se d'un nu, que no és aquí el cas. L'estil de l'obra oscil·la entre el classicisme i l'art déco. Presenta l'escut de Lleida. -----------------------------------------------------------------------------14.2. MONTSENY, Jaume Duran. Bronze. Foneria Codina Hermanos de Madird. És de nou una al·legoria territorial, en aquest cas al massís del Montseny. Malgrat això, la figura no sembla tenir cap vinculació amb aquesta representació, ja que es tracta d'una jove vestida amb camisa i falda llarga —una modernitat que desentona amb l'aire clàssic de la majoria de figures de la plaça—, que sosté amb la mà dreta una branca i amb l'esquerra un vel sobre el cap. Sota la figura està l'escut de Tarragona.
Waypoint

15.- GIRONA. Antoni Parera

15.- GIRONA. Antoni Parera. Bronze. Foneria Gabriel Bechini de Barcelona. Aquest grup sobre pedestal es troba encarat cap a la Ronda de la Universitat, tancant el cicle escultòric de la plaça. És una al·legoria de Girona, la quarta de les províncies catalanes representades a la plaça. En aquest cas està simbolitzada per una al·legoria agrícola, representada per un bou amb dues dones a un costat, una asseguda i l'altra dempeus subjectant un cistell amb productes agrícoles; i un home i una dona a l'altre costat, la figura femenina asseguda i la masculina dempeus. Totes les figures estan nues, el que remarca el classicisme de l'escena.
Waypoint

16.- MATERNITAT . Vicenç Navarro

16.- MATERNITAT . Vicenç Navarro. És una de les figures situades a la terrassa superior, de les que originalment havien d'anar al templet dissenyat per Nebot per a la plaça. En anular-se el projecte, restà com a escultura exempta, situada sobre un pedestal i mirant cap al costat de muntanya de la plaça. Es tracta d'una al·legoria de la maternitat, representada per una dona amb el tors nu i una túnica que la cobreix de cintura cap avall, i que sosté un nen als seus braços. Aquest tema estava de moda a l'època, relacionat en general amb el conservadorisme, no endebades es tractava d'un encàrrec oficial d'unes institucions emanades de la dictadura de Primo de Rivera. Navarro va realitzar dues altres obres per a la plaça, Dona amb àngel i La nit, tot i que aquesta darrera fou instal·lada finalment al Parc de la Ciutadella. Per cert els dos sortidors anomenats "fonts bessones" són de l'any 1959, obra d'Espaiu Seoane, aleshores cap de parcs i jardins de l'Ajuntament de Barcelona. Divendres i dissabtes de 8 a 9 de la tarda, en horari d'hivern, i de 9 a 10 a l'estiu, podeu veure el seu ball d'aigua i llum, però la música només la podreu sentir a través de l'aplicació del mòbil que trobareu a https://ajuntament.barcelona.cat/apps/ca/
Waypoint

17.- NOIA. Josep Dunyac

17.- NOIA. Josep Dunyac. Pedra. Es tracta d'una noia jove vestida amb una túnica cenyida sota el pit, en actitud de caminar, amb un moviment que fa que se li obri la túnica i mostri la cama esquerra. Les formes de la noia són robustes, seguint el cànon estètic del noucentisme, influït en l'escultura de caràcter mediterrani d'Aristide Maillol. Dunyach va realitzar per a la plaça una altra escultura, La deessa, que finalment fou rebutjada i acabà al Parc de la Ciutadella
Waypoint

18.- FORJADOR. Josep Llimona

18.- FORJADOR. Josep Llimona. Aquesta figura és l'única juntament amb La deessa de Clarà que no van ser creades per al concurs de 1927. L'obra és del 1914, data en què fou premiada a l'Exposició Internacional d'Art de Brussel·les. De la mateixa obra existeixen dues rèpliques en bronze, una situada a la Plaça de l'Univers, dins del recinte de la Fira de Mostres de Montjuïc, i una altra al vestíbul de l'Escola del Treball. L'estàtua representa un obrer amb el pit nu i un davantal que li cobreix la part inferior del cos, i que sosté a les seves mans un martell i un cisell. L'estil donat a la figura és naturalista, amb una clara influència de l'escultor belga Constantin Meunier, pel que es diferencia de la resta del conjunt de la plaça, més marcadament noucentista. Llimona va executar dues altres figures femenines, una situada en una fornícula de la plaça, i una altra que fou traslladada al Palau Reial de Pedralbes
Waypoint

19.- DONA AMB NEN I FLABIOL. Josep Viladomat

19.- DONA AMB NEN I FLABIOL. Josep Viladomat. Pedra. Aquesta obra, també anomenada Maternitat és una figura femenina semi-nua, que sosté a les seves mans un flabiol, mentre que al seu costat hi ha un nen nu, i als peus hi té un corn de l'abundància. L'estil emprat en aquesta obra és d'un cert barroquisme temperat per la influència classicista del noucentisme imperant, cosa que es denota per una figura més estilitzada que les arrodonides formes de l'escultura noucentista
Waypoint

20.- FIGURA FEMENINA. Enric Casanovas

20. FIGURA FEMENINA. Enric Casanovas. Pedra. Com l'anterior, és la figura d'una dona amb el tors nu que es recull el cabell sobre l'espatlla amb la mà esquerra. Als seus peus es troba un petit dofí. Aquesta obra s'emmarca en l'habitual estil mediterraneista de Casanovas, que el combinava amb un cert aire arcaïtzant que conferia a les seves obres un segell d'innocència virginal. Aquest escultor va elaborar una altra figura destinada al templet previst per a la plaça, que en no realitzar-se aquest fou col·locada al Palau Reial de Pedralbes.
Waypoint

21.- JOVENTUT. Josep Clarà

21.- JOVENTUT. Josep Clarà. Original amb pedra sorrenca, còpia en pedra artificial. Representa una jove nua coberta tan sols per una túnica des del ventre cap avall, amb els braços aixecats i creuats sobre la nuca. És un dels nus més explícits de la plaça, pel que fou objecte de crítiques moralistes. Quan va enllestir aquesta obra el 1928, Clarà l'envià a l'exposició del Salon des Tuilleries de París, d'on en tornà per col·locar-la definitivament a la plaça el 1929. Aquesta obra fou substituïda per una còpia el 1993, ja que, així com la majoria d'escultures de la terrassa són de pedra de Montjuïc, en ser confeccionada aquesta en pedra sorrenca, de menor qualitat, estava més erosionada per la intempèrie, especialment per l'aigua de les fonts que té al costat. Clarà fou autor també a la plaça de La deessa, així com de Fertilitat, que fou situada als Jardins de Miramar
Waypoint

22.- PASTOR DEL FLABIOL. Pau Gargallo.

22.- PASTOR DEL FLABIOL. Pau Gargallo. Pedra artificial. Aquesta obra representa un pastor tocant un flabiol, mentre que amb la mà esquerra sosté un borrec, i als seus peus es troba un xai. A aquesta figura, d'estil realista i aire clàssic, Gargallo s'allunyà de la seva producció avantguardista d'aleshores, centrada en l'experimentació amb planxes de ferro i formes geomètriques, en un estil amb certes reminiscències cubistes. Per al conjunt de la plaça va realitzar una altra figura de pastor, el Pastor de l'àliga, així com La veremadora, aquesta darrera finalment instal·lada als Jardins de Miramar. El pastor del flabiol fou substituïda per una còpia el 1993, a l'igual que la Joventut d'en Clarà. En el procés de confeccionar el motlle per a la còpia, es va fer una rèplica en bronze que va ser col·locada a la Plaça del Doctor Emili Mira, a suggeriment de la filla de Pau Gargallo
Waypoint

23.- LA NAVEGACIÓ. Eusebi Arnau.

23.- LA NAVEGACIÓ. Eusebi Arnau. Pedra. La darrera obra de la terrassa està orientada cap a muntanya. És una al·legoria de la navegació, en forma de matrona vestida amb túnica i coberta amb una còfia, que subjecta un timó amb la seva mà dreta. De formació modernista, Arnau va executar aquesta obra en un estil plenament classicista. Aquest escultor feu també una altra obra per a la plaça, la Montserrat, així com una Marina que fou de les descartades i emplaçada finalment al Palau Reial de Pedralbes
Waypoint

24- EL CENTRE DE LA PLAÇA CATALUNYA

I acabem aquesta presentació al centre de la Plaça Catalunya, que ha estat, és i serà el testimoni de tants reivindicacions, manifestacions, concerts i festes dels barcelonins i dels catalans. No deixeu d'observar els seus 50.000 metres quadrats, les sevs 45 alzines sureres (arbre emblemàtic dels nostres boscos). I si els coloms us ho permeten, no deixeu de gaudir del pas de milers de persones que hi passen cada dia. Avui tu ets un d'ells.

Comments

    You can or this trail