Castellterçol Pas a Pas SANT JULIÀ D'ÚIXOLS

Punt d'inici i final de la ruta. El camí porta al mas de l'Era de les Cases. No oblideu deixar el portal tal i com l'heu trobar.

El mas està habitat i es passa pel mig de la finca. Sigueu respectuosos. La parròquia de Sant Julià d'Úixols acollia un munt de masies allunyades del poble, repartides per les carenes i plans d'aquestes muntanyes. Eren masos que procuraven ser autosuficients. Recollien aigua de les fonts i la pluja. menaven camps i horts. Tenien galliners i corrals. Explotaven el bosc i guardaven la neu de l'hivern per vendre-la a l'estiu. Al rebost no hi solien faltar bolets, nous, mel i confitures.

Just passat el mas veureu aquesta marca. El camí ample segueix recte. Heu de prendre un petit sender, poc marcat, a ma esquerra, que puja entre l'alzinar.

Queda a tocar del sender, a ma esquerra. Hi ha un cartell, però estigueu atents, perquè al camuflar-se amb la vegetació us pot passar desapercebut. Si seguiu el sender uns metres més endavant, trobareu, a ma dreta, la senyalització d'un segon pou. Són pous únics a la rodalia. A Castellterçol el gel solia extreure's dels gorgs o de basses. Però aquí dalt de la muntanya no hi ha cap rierol, així que aprofitaven la neu. Es guardava en aquests pous fins que arribava l'estiu i es portava a vendre a la ciutat. Aquests dos pous estan situats en un dels punts més alts del terme i encarats a nord, o sigui, on la temperatura és més freda.

Camp on hi havien les "formes" o forats per fer barres de neu. Ara queden tapades per la vegetació, són difícils de distingir. Es tracta d'uns forats de forma rectangular, una mena de plantilles que podrien servir per donar forma als blocs o barres de neu abans de guardar-les dins del pou.

Des del pou de neu, es recula pel mateix sender i es tornar a passar per l'Era de les Cases. Poc després de deixar la casa enrere, hi ha el sender, a ma dreta, que porta a l'ermita de Sant Julià.

Fa cinquanta anys no hi havia tan bosc, la carena era ben pelada. I els pagesos de la zona utilitzaven molts bancals per a conrear-hi cereals, llegums o patates. Encara hi ha restes dels murs que servien per aguantar aquests bancals, separar camps i delimitar finques. Les velles parets de pedra hi eren abans que tots aquests arbres.

Just abans de Sant Julià, encara hi ha antics camps. Fa anys que no es conreen. Ara hi floreix la vegetació autòctona.

Sender pedregós, que s'enfila fins l'ermita

És una de les ermites més estimades per la gent de Castellterçol i un lloc clàssic d'excursió al Moianès. El seu origen és antic, la domus Sancti Iuliani ja surt esmentada cap al 960 en compres fetes per Guadamir, fill del noble Sala, fundador del monestir de Sant Benet de Bages.

Sant Julià era una parròquia rural, amb cementiri propi i feligresos d'una dotzena llarga de cases. En temporades de sequera extrema, s'hi ven fer nombroses pregàries per aconseguir la pluja. Els feligresos portaven les relíquies dels sants màrtirs en processoó, des del poble fins a Sant Julià. Les misses es podien repetir durant uns quants dies seguits, segons la gravetat del moment. El pedró va ser robat fa uns quants anys. Un grup d'excursionistes del poble en va encarregar un de nou a un picapedrer de Castellterçol.

De la primitiva església romànica només en queda el campanar. L'edifici es va reformar i ampliar durant els segles XVII i XVIII. Al 1936 va patir desperfectes importants i als anys 70 la rectoria es va cremar. Al 1979 s'hi va celebrar l'últim casament. Ara l'Associació Sant julià d'Úixols treballa en un projecte per restaurar el temple. Des d'aquest indret, si no fa núvol, les vistes són extenses.

Desfent el sender de pujada a l'ermita, es retorna a la pista forestal principal.

Desfent el sender de l'ermita, s'arriba a la pista principal. Si la creuem, just al davant, hi ha el sender que porta a la font. Queda enclotada i protegida per parets. No sol rajar. Es fa marxa enrere per un altre sender que porta a la pista principal, directament al Collet de Matafaluga.