Coordinates 2413

Uploaded June 13, 2015

-
-
1,030 f
174 f
0
9.3
19
37.2 mi

Viewed 319 times, downloaded 7 times

near Alfauir, Valencia (España)

AVIS!!!
RUTA FETA, MÉS QUE LA PENJADA ES LA DISEÑADA SOBRE MAPA, PER PROBLEMES AMB MÒBIL I TAMBÉ DE BATERIA

La ruta amb bici del riuraus tracta sobre un món quasi oblidat, el de l'elaboració de la pansa de moscatell, producte que va enriquir als nostres avantpassats al segle XIX i inicis del XX. Amb aquesta ruta volem posar en valor el patrimoni arquitectònic dels riuraus, i apropar vos al mon passat i ara cada vegada mes present de la PANSA.
PANSES que s'exportaven a indrets tan llunyans com Anglaterra o els Estats Units. Els últims anys hem recuperat la tradició d'escaldar raïm per fer panses a varies localitats , emmarcades en un projecte més ampli de posada en valor del nostre patrimoni.

Encara que coneguda des de temps dels romans, va ser des d'inicis del segle XIX quan l'elaboració de la pansa escaldada es va convertir en una activitat important a les comarques centrals valencianes.
La Vall d'Albaida no va escapar d'aquesta febra pansera que va modificar tant el paisatge com el calendari agrícola i per tant, a la societat de l'època. Els camps de La Vall del Vernissa s'ompliren de vinyes de moscatell i d'eixes construccions tan peculiars com són els riuraus, coneguts també a la Vall com a sequers.
Després de les festes de la Mare de Déu del 15 d'agost els camps s'omplien de frenètica activitat: reparar canyissos i cabassos, veremar el raïm i... l'escaldà... Unes activitats en què participava tota la família i on sempre calia estar mirant al cel, escodrinyant si els maleits núvols farien aparició.
Sosa càustica, fil·loxera, sorrosca, pilons, cabrerots, pinatells, fornall, empilar, cassa... tot un vocabulari específic que cal recordar i posar en coneixement de les noves generacions per tal que coneguen d'on venim.
La màxima de "Qui perd els orígens perd la identitat" hui en dia és més actual que mai.
Amb esta ruta volem aportar el nostre gra de sorra en la defensa d'allò que ens envolta, un patrimoni agrícola que va donar menjar als nostres avantpassats i que perdura no només físicament en els riuraus sinó també en la memòria i el record dels nostres majors.

http://riuraus.blogspot.com.es/

Coneix la Vall - https://vimeo.com/9224547

https://valldevernissa.wordpress.com/qui-som/vall-de-vernissa/rotova/

View more external

Ruins

Riurau dels Garcies 1

Riurau dels Garsies 1 en runes
Building of interest

Riurau dels Garcies 2

El Riurau dels Garcies ben conservat i perfectament restaurat és un exemple a segir per molts propietaris o organismes oficials per a la conservació d'un patrimoni que hem de posar en valor
fountain

Castellonet, font, safareig i bassa

Font i Safareig Municipal (part baixa del poble) i segona porta d'entrada al recinte urbà, porta de La Albacara.
Building of interest

Castellonet de la Conquesta

El nucli urbà del traçat tradicional conserva l'arc romà de la porta d'accés al recinte poblacional, restaurat el segle passat per donar-li major alçària que l'original, a més a més el seu patrimoni presenta: Palau dels Senyors Almúnia, segle XVII, situat a la Plaça d'aquest municipi. Aquest edifici conserva l'escut d'armes en la seua façana. Església de Sant Jaume, del segle XVII, a la plaça del poble. Ruïnes de l'Ermita de Santa Fe. Fonts naturals per tot arreu del terme: La Font Major, font de la Fita, font Nova, font del Gauet, font de Massil i la font de la Cuta, (totes estan senyalitzades). Els vianants poden visitar-les a traves dels camins i sendes del terme municipal.
Ruins

Rafalet de Bonamira

Rafael Garcia Mahiques (La Falzia, 01: PDF) Qui no ha sentit parlar mai del Rafalet de Bonamira? Els naturals de la Vall de Vernissa de ben segur que saben de què parlem. Per a la resta de lectors hauré d’explicar que és el poble morisc antecessor de l’actual Llocnou de Sant Jeroni. La seua denominació correspon a la manera en què ha estat conegut en les darreries de la seua existència, i la forma en què ha perviscut el seu record. El seu nom es composa d’un substantiu indicador del tipus de poblament de què es tracta: “Rafalet”, es a dir “rahal” o “rafal xicotet”, o “ravalet”, seguit d’un complement nominal “Bonamira”, que és el què duu tota la càrrega semàntica del topònim: “Bonamira”. Els estudiosos creuen que deriva d’una expressió àrab: Ben Amira, que vol dir “Els fills d’Amira” que, per cert, també hagués pogut ser “Beniamira”, d’haver seguit la seua formació unes pautes més generalitzades en la construcció i evolució d’aquest tipus de topònim. De fet “Bonamira” és el nom propi amb els qual es coneix l’actual població de Llocnou al llarg del primer segle de la seua existència, el segle XVII: el lloch nou de Bonamira1. El Rafalet, segons ens fa constar el P. Castillo en el seu manuscrit sobre la història del Monestir de Sant Jeroni2, allà cap al 1505 va ser desallotjat i els seus habitants, de religió islàmica en la seua totalitat, van ser concentrats a Alfauir per ser deportats després, conjuntament amb els d’aquesta darrera localitat, en allò que podem considerar un assaig de l’expulsió definitiva dels moriscs del territoris de la monarquia hispànica, ocorreguda definitivament el 1609. Sembla que la relació entre els frares de Sant Jeroni i els seus vassalls musulmans havia estat molt conflictiva, cosa que explica aquesta determinació del monestir a inicis del segle XVI i que va ocasionar que les terres del terme de Bonamira restaren incultes fins la fundació de Llocnou, quan el 1609 son establerts els primers onze veïns, que per cert provenien d’Alfauir i de Castellonet3.
fountain

Font del Llop

Building of interest

Riurau de Xequillo

Riurau de Xequillo situat al voltant del poble de Terrateig
Ruins

Runes Riurau

Runes Riuraus situats al voltant de Terrateig i Alfahuir
Building of interest

Palau en Terrateig

Palau del senyor de Terrateig originalment construït al segle XIII, avui es troba restaurat.
Waypoint

Terrateig font de Llaunaix i safareig

El relleu presenta una suau ondulació que baixa des del costat meridional, on s'arriba als gairebé 600 m d'altitud a la lloma de Sant Jaume(579 m), fins al mateix llit del riu Vernissa. Les terres de conreu ocupen la part més septentrional del terme. El medi climàtic és propi dels països mediterranis, amb mitjanes que van dels 9º de gener i els 24º de juliol i agost. Des València, s'accedeix a aquesta localitat a través de l'A-7 per a enllaçar amb la CV-40 per a finalitzar en la CV-60. El terme municipal de Terrateig limita amb les següents localitats: Almiserà, Llocnou de Sant Jeroni, Vilallonga, a la comarca de la Safor; Benicolet i Montitxelvo a la Vall d'Albaida i l'Orxa a la comarca del Comtat. Història Modifica Només es tenen notícies de l'ocupació antiga d'aquest terme municipal a partir de la Segona Edat del Ferro, si fa no fa des del segle IV aC, com es dedueix de l'existència de restes d'època ibèrica en el Tossal, alt existent a l'esquerra de l'entrada al Coll de Llautó, estret que comunica la Vall d'Albaida amb l'horta de Gandia. A principis del segle passat, Isidro Ballester Tormo va localitzar les ruïnes d'un possible poblat del que va recollir nombrosos fragments de ceràmica, entre ells un got bitroncocònic, fet a torn, amb vestigis de línies horitzontals pintades. En aquest mateix punt, possiblement per continuïtat de la seva ocupació, apareixen també restes ja d'època romana.
Bridge

Aqüeducte

Aqüeducte que portava les aigües al poble.
fountain

Moli Macairent i espai d'esplai

Molí de Micairent. Possiblement construït durant el segle XVIII a prop d'un despoblat morisc.
Building of interest

Riurau de Mahiques

Riurau i corral de Mahiques
Lake

Bassa del Sastre

Bassa del Sastre. Magnífica obra d'enginyeria hidràulica construïda possiblement a finals del segle XVII i reconstruïda en nombroses ocasions.
fountain

Font de Ferri

Ahir vaig trepitjar-te i evocar-te Montitxervo del meu infantil cérvol, llegenda dibuixant els garrofers, oliveres, coloms, senders, muntanyes. Tossal i cim. A sota vall i riu. Joan Climent: fragment de «Poema essencial»
Bridge

Arcada del Planet

Arcada del Planet. Es tracta d'un aqüeducte que sembla datar del segle XV i que fou reconstruït a finals del XVII o principis del XVIII.
Ruins

Runes Estufa

Poc que dir d'aquesta pèrdua d'un patrimoni dels nostres pobles que des de qualsevol àmbit hauríem d'aturar
Building of interest

Montitxelvo estufa

Carlos V. Fuster Montagut Les estufes d'assecar pansa són unes estructures que mostren el desenvolupament de l'elaboració de la pansa. A Montixelvo, a la comarca de la Vall d'Albaida, són prou comuns, conservant-se tres d'elles (almenys són les que jo he trobat). El mecanisme era senzill, per un rails dispssats a l'era, a una vagoneta es posaven els canyissos amb el raim escaldat. S'introduia a un edifici on, per un forn dispossat a terra, es calfava aquest raim per tal d'accelerar el prpcés d'assecat, reduint els dies d'assecat i aconseguint pansa primerenca per tal de ser colocada als mercats de forma més ràpida. També s'utilitzaven per tal d'evitar la humitat provocada pels ruixats estiuencs. Aquestes estufes mostren un grau de desenvolupament i perfecció notable, amb petites finestres a les portelles per tal de controlar el procés d'assecament. Aquells que no hi tenien, podien fer dues coses, o llogar aquestes estufes a canvi d'una part de la collita, o tapar en veles els canyissos apilats dins del riurau i cremar sofre per tal de que la collita no es fera malbé després d'un ruixat.
Building of interest

Riurau Martinez

Els riuraus són, en general, orientats cap al migjorn, però per excepció n'hi ha que miren cap a sol ixent. Això sí, no en trobareu cap que siga encarat vers al nord o l'oest. Pel que fa al seu emplaçament, hi ha riuraus que són adossats a la casa de camp; uns altres n'estan separats. Davant del riurau se situa el sequer, on es posen els canyissos amb raïm a fi que s'asseque per l'acció directa del sol i es convertisca en pansa.
Waypoint

Riurau Mahiques

Alguns riuraus avui convertits com caseta al camp de segona residència
Provisioning

Dinar casa Clareta

Ruins

Runes 3 riuraus

Runes
Ruins

Riurau

Runes
Ruins

Riurau

Runes
Ruins

Riurau

Runes
Ruins

Riurau

Runes
Ruins

Riurau del Cementeri

Runes
Ruins

Rugat Riurau

Runes
Provisioning

Mas de Xeta

El Mas de Xetà és una casa de camp del segle XVI, que compta amb animals de granja i una escola d'equitació.
Building of interest

Riurau Carmen Catala o del Hostal

Lloc d'origen musulmà. Fou conquerida per Jaume I i cedida, l'any 1258, a Joan de Bardaxí. L'any 1609, abans de l'expulsió dels moriscos, estava habitat per 35 famílies morisques. Va estar integrada en la baronia de Llutxent, sota el senyoriu del Maça de Liçama, i, posteriorment pertangué al marquesat de Dos Aguas. Com a referents arquitectònics l'església de sant Joan Baptista i un riu-rau mig arruïnat que passa pràcticament inadvertit entre cultius i altres edificacions.
Building of interest

Riurau tia Virginia

Riurau al voltant del poble
Building of interest

Riuraus

En aquesta zona es troben altres riuraus als quals no es pot accedir al ser propietat privada
Building of interest

Safareig

Safareig de Benicolet
Waypoint

Moli en runes

Building of interest

Riurau del Tió Costantino

Riurau del tio Costantino es troba en bon estat però en situació d'abandonament i no sé si trigarem molt en haver de certififar altra ruïna, millor pensar que no
Sacred architecture

Ermita S.Vicent

Trobem l'Ermita de Sant Vicent Ferrer de Terrateig fora de la població, a l'altre costat de l'autovia a Gandia, totalment exempta enmig de camps de cultiu. En aquest mateix paratge es va trobar recentment una pedra amb inscripció en llenguatge ibèric, peça singular de gran valor arqueològic. Història i Conservació L'ermita va ser edificada davant d'una olivera a l'ombra, segons la tradició -en aquest cas sembla que fidel a la realitat- va predicar Sant Vicent Ferrer el 9 de novembre de 1410. Un retablillo ceràmic al peu d'aquest arbre commemora aquest fet: Baix aquesta olivera va predicar Sant Vicent Ferrer el dia 9 de novembre 1410. al costat del temple hi ha un pou, amb font, que el sant faria brollar a petició dels fidels assistents al seu sermó. L'ermita va ser inaugurada el 2 d'abril de 1883, data que en aquell any va coincidir amb la festivitat del sant. Fins no fa massa temps es trobava semiabandonada i en ràpid procés de deteriorament, però després d'una recent restauració ofereix avui un perfecte aspecte, igual que el seu cuidat entorn. En una làpida de marbre que ocupa tot el timpà sobre l'entrada s'han gravat amb profusió de detalls totes les dades referents a la seva edificació i a les persones que van participar en ella. Descripció L'ermita té adossada l'habitatge de l'ermità, que posseeix dues plantes, teulada propi a un sol vessant i porta de fusta sota arc escarser. L'edifici segueix el gust neogòtic, amb arquivolta sobre l'entrada de dues fulles bellament emplanchadas flanquejades per pilastres. Té coberta a dues aigües i els seus paraments laterals vénen reforçats per estilitzats contraforts de teulat. Un ampli òcul amb encaix de gelosia s'obre al centre del frontó, per sobre del qual s'eleva l'àmplia espadanya amb campana i rematada de forja. La cornisa presenta un adorn lenticular.
Building of interest

Riurau Linares

Riurau de Linares em sembla que és el més gran de tota la Vall amb dues Navàs i 14 arcs
Building of interest

Heretat de Linares

Entre una bonica pineda ens trobem la magnífica casona de la heretat de Linares
Building of interest

Forn Moru i Palau dels Ros

Antic Forn Moru restaurat per l'ajuntament on poden demanar les claus per a vorel
Building of interest

Safareig I església

Safareig I església
River

P. Balanzat

El Riu Vernissa, antigament nomenat de Nasiu o de Balansat, és l’afluent més important del riu Serpis, al que s’unix a dos quilómetros de Gandia. Recorre 29 km entre les comarques de la Vall d’Albaida i la Safor i arreplega les aigües d’una conca de 140 km² situada entre la part sur del massiç del Mondúver i la part nort de la serra de la Cuta. Este territori inclou al seu voltant les chicotetes conques dels barrancs de Marchuquera, Navesa (Ador) i Vinuesa o d'Alfauir.
Building of interest

Riurau de Xango

Riurau en un estat ruïnós en unes vistes maravilloses que deurien recatar i reabilitar per al bé comú
River

Penya Roja

Penya Roja, on les restes de pintures rupestres llevantines i de gravats fusiformes d'edat prehistòrica l'integren en el conjunt de Patrimoni de la Humanitat de l'Art Prehistòric de l'Arc Llevantí. Al penya-segat de la Penya Roja, a part del conjunt artístic rupestre, hi ha una gegantina acumulació de restes arqueològiques per la continuada habitació al peu del mateix des d'època ignorada encara però, pels treballs arqueològics antics que es van realitzar allí per la direcció de la Secció d'Arqueologia i Prehistòria - SEAP de la RACV que es descriuen a continuació, durant tot el Paleolític Mitjà i, potser, per la seva potència, amb arrencada al Paleolític Inferior. Descoberta per qui escriu el 21 de desembre de 1972, vam realitzar cinc campanyes d'excavació des de la primera el 1976 fins a la cinquena en 1980, comprovant que la sedimentació en la seva major part corresponia al Mosterià i una feble capa superficial contenia materials del Aurinyacià, final de mosterià i principis del Paleolític Superior i altres ja del Mesolític i datat a principis de l'Holocè entre el 10.000 i el 9.000. Restes ergológicos productes de la continuada habitació a l'empara d'una cova o simple abric, al costat de les restes artístiques, li confereixen la singular importància que reiterem. El preocupant, que necessita d'urgent actuació, és que a hores d'ara i des de temps antics, la modificació de la llera del riu Vernissa, que llepa la base de la sedimentació i la paret de l'abric, ha anat provocant l'erosió i consegüent desaparició de part de la sedimentació descrita, la qual cosa exposat a futures avingudes. Protecció el més ràpidament en conseqüència. Un altre dels jaciments és una cavitat en els voltants de la Penya Roja, la Cova dels Rats Penaes, que conté tant restes artístiques com sedimentació del Paleolític Superior i del Neolític. El tercer jaciment, també en el mateix llit del riu Vernissa, és la Cova del Barranc Blanch, famós jaciment per les seves restes antropològiques descoberts fa anys, adscriure a l'Neandertal i al seu successor Cromanyó, en sedimentació de continuada habitació durant el Paleolític Superior i Paleolític Mitjà a la base. Finalment citar un abric amb pintures rupestres a la zona, no divulgat per precaució i el Castell de Borró, assentat sobre un poblat ibèric. Aquest conjunt arqueològic forma el nucli central del projecte de protecció, d'indubtable necessitat immediata, i de posada en valor per al seu accés per turisme cultural d'alt nivell, tenint en compte que la immediata situació del Monestir de Sant Jeroni de Cotalba, extraordinari cenobi de gran valor patrimonial, pogués ser el centre d'acollida i de les activitats culturals i científiques que es poguessin desenvolupar.
Building of interest

Moli Raco de la Cova

D’ell comenta Fernando Sendra que “l’aigua hi arribava, des del vell molí de Borró, situat uns 2.500 m abans, a través de la sèquia mare, a un cup de 120 cm de diàmetre i 5 m de caiguda, sense bassa. Per dues botanes, l'aigua va a una volta amb dues rodes i dues moles catalanes per moldre dacsa i ordi, i també blat en l’època de l'estraperlo. El ventador comença abans del cup, per darrere i per l'esquerra del molí, i acaba al seu davant, per la mateixa part” (SENDRA, 2001). El molí de la Cova sembla que fou construït entre els anys 1841 i 1845, ja que segons un registre d’edificis practicat l’any 1841 només apareixia el molí de Borró, mentre que per l’any 1845 el geògraf Pascual Madoz fa referència a dos molins fariners funcionant a Ròtova. Els molins tan sols molien a l’hivern perquè en l’estiu tota l’aigua del riu s’emprava per al reg. Segons diuen els historiadors el molí de la Cova fou propietat del comte de Ròtova fins l’any 1904, moment en què l’adquirí Frederic Trènor Palavicino. Pel 1909 el moliner era Ferran Pla Bohïgues Català. Al llarg de la primera meitat del segle xx el molí deixà de funcionar a causa de l’extrema sequera que patí el poble de Ròtova. Aleshores començaren a funcionar els primers molins i almàsseres mecàniques al poble. Durant la postguerra, la tornada a una alimentació de base cerealista i abundants anys de pluges, motivaren que l’any 1949 amb la venda dels antics arrendaments del convent el molí la Cova, reprenguera l’activitat de mans del veí de Ròtova Vicent Fayos Garcia. A partir de l’any 1953 la dura competència de les modernes fàbriques de farina reduïren l’activitat del molí a la mòlta de pinsos per als animals. I finalment l’any 1955, Vicent Fayos Bohigues, l’últim moliner de Ròtova, tancà el negoci. La seua estructura és la de dos xicotets edificis adossats de dos plantes. Per una banda la planta baixa que és la principal, on es troba la sala del molí d’uns 50 m2 i la cambra amb una crugia i sostrada a dos aigües. Per l’altra l’adossat amb crugia, teulada a dos aigües i una planta. Està realitzat amb maçoneria de pedra lluïda amb ciment. L'aigua de la sèquia arriba des del vell molí de Borró, a través de la sèquia Mare, que cau directament al poal de 120 cm de diàmetre; encara que la topografia del terreny forma una xicoteta bassa rectangular que, potser, també va servir com a acumuladora. Aquest molí es cita en documents des de principis del s. XIX; el seu final com a molí es produïx al 1954. L’edifici que hui podem contemplar fou restaurat i convertit en segona residència a finals del segle XX, tot respectant l’estructura i maquinària del molí (SOLER I JORDÀ, 2007).
Museum

Riurau-Museu de la Pansa

Els Riuraus i la Pansa 1. Identificació geogràfica: comarca de la Marina Alta, la Marina Baixa, la Safor i la Vall d'Albaida. També es va desenvolupar a la comarca de la Ribera i a l'Horta Nord. 2. Àmbit: usos, costums, activitats i tècniques tradicionals. 3. Denominació: l'Escaldà, el procés de transformació del raïm moscatell en panses. 4. Comunitats o persones relacionades amb l'element: pobles de la Marina Alta, la Safor i la Vall d'Albaida on encara es cultiven ceps. Persones i col·lectius agrícoles associats al cultiu dels ceps, varietat moscatell: cooperatives, Associació de Veïns i Veïnes de Jesús Pobre, Associació Riuraus Vius, Associació Riuraus al Vernissa i Associació de Municipis Adscrits a la Ruta dels Riuraus (Benissa, Dénia, el Verger, Gata de Gorgos, Jesús Pobre, la Xara, Llíber, Ondara, Orba, Parcent, el Poble Nou de Benitatxell, Pedreguer, Teulada-Moraira, Xàbia i Xaló a la comarca de la Marina Alta; Rótova a la comarca de la Safor). 5. Marc espacial-localització: actualment l'escaldà es manté en els següents municipis de la Marina Alta: Xàbia, el Poble Nou de Benitatxell, Teulada-Moraira, Benissa, Jesús Pobre, Llíber, Xaló, Senija, Parcent, la Xara i Gata de Gorgos. A l'Horta Nord s'escalda testimonialment a Massarrojos (València). A la Safor a Ador. A la Vall d'Albaida a Terrateig, Montitxelvo, Benicolet i el Palomar. 6. Marc temporal i calendari: l'Escaldà es realitza anualment entre els mesos d'agost i setembre. Encara que el cultiu de la vinya i les tasques agrícoles tenen lloc durant tot l'any. Desembre: comença la poda. Gener: s'adoben els ceps. Febrer: es treballa la terra per a oxigenar-la. Anomenada la rompuda. Abril: primera ensofrada dels ceps. Anomenada l'ensofrada de xiprerets. Maig: segona ensofrada dels ceps per previndre malalties i maldecaps. Una llaurada més, desbrostar o desmondar, deixant dos o tres brots per cada broc i, desgatimellar, és a dir, llevar els gatimells o rebrots que creixen entre les fulles del sarment florit o sarment amb raïm ja quallat. Juny: es passava una relleta per damunt i un parell d'ensofrades més. Juliol: «Pel juliol la vinya porta dol». Per tant no se l'havia de destorbar per a res i deixar fer al sol, i a la terra. I «Per Santa Anna i Sant Xotxim tindrem el primer raïm». Agost: «Quan per agost escoltes trons tots els raïms són bons». Passada la Mare de Déu d'Agost (a Xàbia li diuen la Mare de Déu dels Cadufets) començava la tasca de l'Escaldà. Setembre: continua l'Escaldà. 7. Descripció i caracterització: l'activitat tradicional de l'Escaldà és el procés de transformació del raïm moscatell en pansa, mitjançant el mètode d'escaldat per a tallar-li la pell, i reduir així el temps d'exposició al sol, la qual s'ha mantingut sense canvis significatius des de l'època medieval i sense modificacions des del segle xviii fins als nostres dies. 7.1. Orígens documentats o atribuïts: el cultiu de la vinya a la Marina Alta està vinculat, en els seus orígens a la producció del vi, activitat vitivinícola coneguda a terres valencianes des dels temps dels romans, però a la Marina Alta, i en concret a la Xara, terme municipal de Dénia, hi ha mostres documentades que la cultura vitivinícola és més antiga encara, situada a l'alt de Benimaquia, considerat el jaciment vinícola més antic trobat a Europa occidental (datat de finals del s. vii a. de C. i principis del vi a. de C. que confirma que els ibers ja produïen vi a terres valencianes fa 2.500 anys). El cultiu es va adaptar gradualment a la varietat denominada Alexandria, que era i és un raïm mediterrani, de litoral, que permet la seua maduració òptima a la comarca de la Marina Alta amb la brisa de la mar que s'endinsa fins als pobles de l'interior, i que adopta l'accepció de moscatell, derivació, segons alguns autors, del vocable moscat, pel seu color daurat i clapejat, amb unes propietats organolèptiques apropiades per a la seua transformació en pansa. Serà en època romana quan trobem la primera descripció d'aquest procés. Així ho testimonia el tractadista i agrònom Luci Juni Columel·la, en la publicació dels dotze llibres d'agricultura De re rustica (cap a l'any 42 d. de C.) que ens descriu de la següent manera l'Escaldà: «... s'introduiran a la caldera quan estiga bullint dos o tres raïms... units entre si, i es deixaran una estona fins que canvien de color, però no tant que es coguen, ja que es necessita certa moderació i certs límits, bullint el raïm amb lleixiu que s'haurà preparat amb cendra de sarments». A la nit convindria «cobrir-los com les figues, per protegir-los de la rosada i de la pluja». Entre els segles xii al xv, les panses, que es denominaven atzebib, s'elaboraven pels pobladors mudèjars de la vall del Pop, i es comercialitzaven per tot arreu. L'any 1261, hi ha constància que la ciutat de Dénia cobrava l'impost de la lleuda per l'entrada de mercaderies, panses i figues. Al llarg del segle xiv i xv també trobem documents que parlen de les panses en transaccions entre els productors mudèjars i els comerciants cristians que les exportarien des dels ports de Dénia i Xàbia a tot Europa. És a partir del segle xviii quan es produeix la major esplendor i adaptació a la producció industrial fins al seu declivi. 7.2. Evolució històrica i modificacions: l'època daurada de la producció de la pansa es produeix entre els segles xvii i xix; el cultiu del moscatell, com a activitat d'explotació dels recursos naturals, va anar evolucionant des de l'antiguitat fins a transformar i dominar el paisatge amb un valor patrimonial molt ric, associat a un ús i tradició amb més de dos mil anys d'història, marcant el ritme de la vida de la població de la Marina Alta (socialment i organitzativament) fins a esdevindre l'element determinat de l'economia de la burgesia, senyorius i terratinents, així com de sosteniment i supervivència de la classe baixa. Amb el paisatge agrícola rendit al moscatell, es conreen les valls i fins i tot les muntanyes, emprant el sistema d'abancalaments, balconades i murs de pedra seca, en l'entorn del qual es va assentar una arquitectura única al món, els riuraus. L'Escaldà com a procés de transformació del raïm i producció de panses enriqueix l'arquitectura valenciana amb la construcció dels riuraus, alguns dels quals considerats popularment com les catedrals de la pansa, amb diverses formes, tècniques i ús de materials propis del seu entorn. L'abast de l'Escaldà i el seu patrimoni és d'enorme riquesa. S'estén a múltiples elements naturals, arquitectònics, culturals i socials en el procés de producció, transformació i comercialització de la pansa. Pel que fa a la part de la comercialització, la seua denominació es coneix arreu dels països –des d'Espanya fins a Anglaterra, Alemanya, Europa, Àfrica i Amèrica–, considerats com els doblons d'or. El domini comercial i marítim d'Anglaterra al segle xix va suposar l'expansió en el cultiu, producció, transformació i comercialització de la pansa a la Marina Alta, i es va estendre després a les comarques centrals com la Safor i la Vall d'Albaida, fins a la mateixa porta de la capital del Túria, València, com així ho testimonia el gran riurau del Mas del Fondo a Massarrojos. Així les coses, el raïm de moscatell es constituí en monocultiu de les terres centromeridionals valencianes, amb una estructura econòmica bolcada en l'exportació, ja que la seua comercialització es va expandir des d'Europa fins a Àfrica i Amèrica, i va donar lloc a la proliferació de cases senyorials i burgeses, l'ampliació del port com el de Dénia amb el moll de la Pansa, l'augment del tràfic marítim, el ferrocarril de Dénia a Carcaixent, la construcció de magatzems, l'assentament d'estrangers i la proliferació de viceconsolats, la introducció de la lliura esterlina i sistemes de contractació, o l'elaboració de caixes de fusta, camises i cromos modernistes que identificaven les panses de diferent calibre, categoria i destinació, i que es van constituir en la principal matèria primera de la gastronomia anglesa (plumcake i pudding). Els interessos britànics prompte es van assentar al marquesat de Dénia i es van involucrar en les xarxes mercantils del país, valent-se d'intermediaris. La dependència del mercat anglés accentuava el control estranger de les relacions comercials. Els riuraus, erigits per tot arreu, dominaven l'arquitectura al camp agrícola, i es mantenia el procés d'escaldat mitjançant l'ús del lleixiu i herbes panseres, o si escau, per sosa càustica i herbes panseres, procés que una vegada conclòs reproduïa una vegada i una altra en la retina de l'observador la visió del sequer vora el riurau amb centenars de canyissos estesos al sol, així com veles i bous per a protegir la pansa quan el riurau no podia albergar tota la producció. A més d'influir en l'economia valenciana i l'exportació internacional, així com transformar el paisatge, l'Escaldà i la producció de pansa es van gravar a l'ADN de la Marina Alta i comarques centrals, modelant el nostre modus vivendi, usos, costums i la nostra cultura, enriquint el vocabulari valencià i el seu cançoner popular. Aquesta activitat s'ha perpetuat en l'arquitectura tradicional dels riuraus que es mantenen en peu actualment, o en la gastronomia dels pobles, formant part de la cuina tradicional, com l'arròs al forn amb panses o les coques amb panses, sense oblidar els vins i misteles. A l'inici del segle xx comença el declivi de la producció de la pansa i de l'Escaldà. Seran diversos factors, principalment quatre, a manera de crònica d'una mort no anunciada, junt amb la crisi econòmica de 1910, la caiguda de les exportacions, o les males collites, els factors que ajudaran a empitjorar les quatre principals causes de la disminució del cultiu i elaboració de la pansa: – L'arribada als mercats de la pansa turca i grega, anomenades, respectivament, sultanes i corínties. – L'arribada de la malaltia de la fil·loxera va assolar ràpidament tots els camps de vinya. – La substitució de producció de begudes alcohòliques després de la llei seca als EUA, per l'elaboració de la pansa a l'estat de Califòrnia, que va provocar la caiguda estrepitosa de preus. – I la competència definitiva de la producció de panses sense pinyols des d'Austràlia i Turquia al voltant dels anys 70. Tots aquests factors van fer inviable comercialment la producció de pansa al Mediterrani. A més a més l'aposta pel taronger i la transformació de la terra de secà en regadiu va substituir el paisatge de la vinya moscatell fins a la que va ser l'altra gran transformació paisatgística de la comarca, la pressió urbanística pel turisme que comença amb força als anys 70 del segle passat. Actualment, aquesta activitat tradicional es conserva en l'àmbit particular, la producció familiar a les casetes de camp que mantenen l'estructura de casa riurau-sequer-moscatell, queden uns pocs productors, que són els que han mantingut aquest ritu de la memòria fins als nostres dies. En els últims anys, ja des de 2006 i sobretot en 2009, apareix un moviment popular i associacionista per a mantindre, recuperar i impulsar l'Escaldà, que involucra institucions i la mateixa Administració municipal. 7.3. Personatges, indumentàries, pràctiques i funcions: l'Escaldà necessita el treball de diverses persones, moltes mans, sobretot si el procés s'ha de repetir diverses vegades. El sistema s'articulava a través de l'estructura familiar i mitjançant la col·laboració de veïns i veïnes, de manera col·lectiva i alterna, ajuda recíproca. Aquell que ajudava seria després ajudat i aquells que no podien retornar el treball o la jornada, empraven renders o pansers. Les tasques eren dividides en tres colles: els homes, les dones i els xiquets. Cada grup amb unes obligacions establides i conegudes per tots i totes: L'avi dirigia la tasca masculina. L'àvia, la femenina i els xiquets a la lliure demanda dels majors. L'home de més edat era l'encarregat d'encendre el fornet, així com de determinar el punt de preparació del lleixiu per al correcte tall de la pell del raïm de moscatell, com havia vist fer a son pare i al pare de son pare. El jove de la família acompanyava l'home de més edat per a encendre el fornet i posteriorment era qui mantenia viu el foc durant tot el procés. Els més xicotets eren els encarregats de col·locar els cinc pilons als canyissos per a poder empilar-los. Una vegada la caldera bullia, s'incorporava tota la família, així com veïns i veïnes, i si escau, renders o pansers. Els homes: per raons de força i de rol patriarcal, assumien les tasques d'escaldar, un d'ells per a col·locar el raïm del cabàs a la cassa, i un altre (escaldador) per a introduir el raïm de moscatell amb la cassa dins de la caldera, així com dipositar-la sobre els canyissos. També s'encarreguen del trasllat dels canyissos al sequer, així com d'empilar i desempilar, i girar els canyissos o donar la volta al raïm el tercer dia. Les dones: les escampadores s'encarregaven d'escampar els xanglots escaldats sobre els canyissos, i si era necessari també dividir-los en parts més xicotetes, «desxinglotar». També donaven avís a l'escaldador sobre el tall de la pell, ja que el fum li impedia la visió, fent ús de l'expressió «talla o no talla, si talla massa o talla allò que ha de tallar». Reforçaven o completaven també la funció de trasllat dels canyissos, així com d'apilar i desempilar segons la major o menor presència d'homes dedicats a aquesta tasca. Participaven a girar els canyissos o el raïm al tercer dia d'exposició al sol. I també assumien les funcions de retirar les raspes, triar la pansa, apartar la més xicoteta (de Corint), classificar i encaixonar-les segons el seu calibre i valor per a la comercialització. La cultura valenciana del segle xx va compilar tot aquest ritus de la memòria col·lectiva de la Marina Alta, i apareix així documentada de manera pictòrica. Així el pintor valencià universal Joaquim Sorolla ens ofereix a partir de l'any 1900 en la seua obra pictòrica l'estampa fidel del procés de l'Escaldà a través de diversos personatges que apareixen, cadascun, ocupat en un treball diferent, quedant així atribuïdes les funcions. 7.4. Elements i processos (activitats i oficis): els elements que constitueixen, principalment, l'Escaldà de la pansa són els següents. El raïm: moscatell, varietat d'Alexandria. Forn: el fornet d'escaldar. La caldera: feta de coure o ferro colat, amb diverses capacitats depenent de la necessitat productiva, amb una vora per a ser encaixada al fornet, i dues anses per a la seua manipulació. Lleixiu: producte químic per a tallar la pell del raïm de moscatell, elaborada amb les cendres, normalment, del sarment de la vinya, calç i aigua. Les herbes panseres (jolivarda/olivarda, botja rossa) s'usaven, una vegada abocat el lleixiu a la caldera, per a donar color al raïm que s'escaldava. Als últims temps se substitueix aquest producte per sosa càustica. Cassa i casseta: cistell de fil d'aram amb mànec de fusta per a aïllar les mans de l'escaldador de la font de calor; la segona, més xicoteta servia d'escumadora, amb raqueta de fil d'aram i mànec de fusta. També s'usaven les casses de mà, sense mànec. Canyissos: base rectangular realitzada amb canyes i lligada amb fil d'aram per a estendre el raïm escaldat i facilitar el seu trasllat i assecat. Pilons: elements de fusta de figuera, habitualment, o fins i tot de fang (com els fabricats a Orba), cúbics i en menor mesura cilíndrics, emprats per a empilar els canyissos i evitar així que xafar el raïm durant l'assecatge. A la vall de Xaló s'usaven els «llistonets». Riurau (risau, rirau): estructura arquitectònica tradicional en planta baixa, amb coberta de teula, adossat o exempt (una o dues vessants), que per a facilitar el pas amb els canyissos s'obrin amb una successió d'arcs, denominats «ulls» a un costat o a tots dos, i així poder albergar els canyissos replets de raïm escaldat protegint-lo de la pluja, la rosada i la humitat. De vegades, dins dels riuraus també hi havia estufes. Sequer: extensió de terra al voltant del riurau per a estendre els canyissos amb raïm escaldat i exposar-los al sol. Veles i bous: Estructures de fusta ancorades a la terra amb forma de forca amb llargues travesseres que formen una carena sobre les quals es despleguen les veles de tela impermeable para protegir el raïm escaldat, de manera pareguda a la protecció que dóna el riurau. 7.5. Desenvolupament i seqüència temporal: quan l'alba comença a despuntar s'iniciaven les tasques per a l'Escaldà. Qui s'encarregava del forn havia de demostrar mestria a l'hora de fer foc. No era cosa fàcil enmig de la cremor que s'hi produïa. Quan l'aigua de la caldera entrava en ebullició s'hi afegia el lleixiu, a fi d'esquerdar finament (tallar) la pell del moscatell i afavorir així l'acció deshidratant del sol. S'hi solia afegir una miqueta d'herba pansera o botja rossa per a millorar la coloració de la pansa. L'avi i el jove, aplegats al sequer, encenien el foc del fornet que a poc a poc anava agafant força. Al voltant de les sis del matí acudia la resta de la família, veïns i renders. Tots aplegats i bullint l'aigua, era l'hora de ficar les herbes panseres, i la sosa càustica o el lleixiu. Ho abocaven mesurant a ull. Aquest moment era molt important, si en posaven massa, la pansa esclataria i si es quedaven curts no tallaria ni s'assecaria. Una vegada farcida de raïms la cassa (un cassó de fil d'aram, amb capacitat per a uns huit quilos de raïm), l'escaldador procedeix a submergir-la en la caldera i la hi manté uns segons, el temps just perquè talle el raïm (alguns escaldadors comptaven o resaven per repetir sempre el mateix temps dins la caldera). Tot seguit l'escaldador aboca el raïm escaldat sobre un canyís on les dones l'estenen. L'únic parèntesi que els treballadors es permetien en la tasca era l'obligat amb motiu d'observar el tall. Els canyissos plens de raïm s'estenien al sol en el sequer, on, segons descriu P. Madoz: «se dejan las uvas por espacio de 5 ó 6 días, según la fuerza del sol y el buen o mal tiempo que haga. Al tercero o cuarto día se vuelven los racimos del otro lado para que se sequen bien [...] Si se moja la uva los primeros días de estar tendida, también pierde ese color hermoso que la hace agradable, y aún llega a pudrirse, causando con ello muchos daños al cosechero; por la misma razón suelen tener algunos de ellos una especie de techados o cubiertos cerca del tendedero, llamados en el país riurau». 8. Relació dels béns mobles i immobles o entorns d'interès vinculats Béns mobles: constituïts per tots els elements emprats en l'Escaldà: a més del fornet, caldera, estufes, catifes, cassa, casseta, canyissos, pilons, veles i bous, herbes panseres, cabassos, gafes o pinces, falçons, llistons, forca, forquetes, cromos i camises, estampes, i caixes o formalets. Béns immobles: els riuraus, risaus o riraus, adossats o exempts, des d'un arc fins a grans riuraus, estufes d'assecar pansa, sequers de pansa verge i plataformes on es posen les piles de canyissos, peus de bou, així com forns d'escaldar. 9. Percepció i implicació de la població i grau d'apertura al públic: tenint en compte que l'Escaldà i l'elaboració de la pansa és una forma de ser i viure a les comarques centrals, accentuada notablement a la Marina Alta, aquesta imatge ha romàs en la nostra memòria. Actualment la percepció de la població considera la necessitat de mantindre aquesta tradició i que no es tracte de pura arqueologia del passat, sinó un punt de trobada de present, ja que existeix una implicació de la ciutadania especialment d'aquells que han viscut o conegut l'Escaldà. Diferents accions avalen la implicació de la població, així com de les associacions veïnals i diferents institucions municipals i entitats que tracten de mantindre, impulsar, i al mateix temps, obrir als visitants i als residents aquesta tradició. El més destacable ho constitueix la recuperació en algunes cases de camp particulars de la producció de la pansa, així com la realització de l'escaldà d'iniciativa popular, col·lectiva i pública que almenys es realitza una vegada a l'any en diferents poblacions com Jesús Pobre, Xaló, Montitxelvo, Terrateig, Llíber, Benicolet, Teulada i Massarrojos. En el cas de Jesús Pobre, es realitza per la mateixa associació de veïns i veïnes de la localitat. A més, associacions com Riuraus Vius, realitzen un treball de recerca i recopilació dels riuraus de la Marina Alta, així com dels oficis i tradicions vinculats a aquesta arquitectura, i han publicat cinc números de la revista Riuraulogia. Contribueixen a la recuperació de l'Escaldà institucions com la MACMA (Mancomunitat Cultural de la Marina Alta) i l'IECMA (Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta), divulgant aquesta tradició en diverses publicacions i ponències, entre les quals podem destacar el Congrés Nacional dels Riuraus i el Congrés d'Estudis Comarcals de l'IECMA, al març de 2017, incloent-hi tallers de degustació de vins i misteles de producció de moscatell de la Marina Alta. En altres comarques trobem com l'IEVA (Institut d'Estudis de la Vall d'Albaida) també ha mostrat el seu suport a la recuperació de l'Escaldà a la comarca. Des del moviment associatiu dels pobles pansers de la Vall es porta a cap una tasca de catalogació dels riuraus existents a la comarca valldalbaidina i de recuperació tant de l'Escaldà com d'altres activitats relacionades amb l'elaboració de la pansa, com tallers per a fer canyissos, cabassos de llata, lleixiu i calç artesanal, etc. A la comarca de la Safor, Rótova, Barx i Ador s'estudia el patrimoni panser a més de fomentar la memòria oral relacionada amb l'elaboració de la pansa i tota una sèrie d'activitats relacionades amb el món de la pansa. A Ador es va fer una Escaldà col·lectiva popular l'any 2014, a més de continuar-se de manera privada des d'aqueix any. A Rótova, Alfauir i Llocnou s'estudia la possibilitat de celebrar una Escaldà en 2017, sobretot al municipi de Rótova, on l'aposta del consistori pels riuraus com a patrimoni és clara, ja que inclou el poble en la Ruta dels Riuraus, així com el Museu de la Pansa al Riurau del Roig, que pot actuar com a epicentre vertebrador de rutes i activitats. Tornant a La Marina Alta, la fundació Christian-Marc Olmos Ventes de Pedreguer és una institució que igualment persegueix la cultura de la sostenibilitat, sobretot l'activitat agrícola, i ha restaurat el conjunt l'Hort de l'Alé, que inclou riurau i estufa per a la realització de l'Escaldà, que va ser declarada com a activitat d'interés comunitari en 2015. Actualment es realitzen accions amb el suport dels municipis per a la recuperació del cultiu del moscatell, com ara la creació d'espais per a productors locals a Jesús Pobre, la DO iniciada pel Poble Nou de Benitatxell, el projecte biomoscatell de la mateixa localitat, la immersió de la pansa i la seua gastronomia al de Dénia i Marina Alta Tasting Life, patrimoni immaterial de la UNESCO, o la constitució de la Ruta dels Riuraus, que permet la divulgació de l'Escaldà, l'arquitectura, el paisatgisme, el cultiu del moscatell, la cultura, i es constitueix com a plataforma per a donar suport a l'elaboració i la comercialització de panses, brous i misteles. Cal destacar també la celebració de la Festa del Moscatell a Teulada, que, organitzada des de 1984 per l'Associació Cultural Amics de Teulada, dedica unes jornades al coneixement i divulgació de tot el món relacionat amb el moscatell, amb Escaldà a un riurau tradicional, tast de vins i misteles, degustació de raïm, la cavalcada del moscatell, danses, la Mostra de Curtmetratges «Curts de Moscatell», etc.
Building of interest

Palau dels Comtes de Ròtova

Els senyors feudals de Ròtova Joan Carles Faus (La Falzia, 01: PDF) L’època de Jaume I és un moment puntual en el qual s’accelera la història. Els musulmans portaven quasi 800 anys vivint a les terres valencianes en una societat islàmica. Però, entre l’any 1233 i l’any 1252 se’ls va véncer i els conquistadors ocuparen el territori i es repartiren les terres, integrant-se en una societat feudal i cristiana. Cal destacar, amb tot, que els altres valencians —els musulmans-, encara que foren els perdedors, no desaparegueren completament de les nostres terres. La primera noticia dels nous senyors feudals la trobem al Llibre del repartiment, quan l’any 1248 el rei feu donació de l’alquería de Ròtova als seus cavallers Guillem Company i Guillem Figuera , amb la clara comesa de colonitzar el terme “de manera que donen allí a deu pobladors quatre jovades a cascú, i a tots els altres pobladors, tres jovades, tant de seca com de regadiu, cada jovada (per deu sous) i unes cases franques, a excepció de forns i molins”. Tanmateix, no és probable que aquells dos s’ocuparen d’aquest menester, sinó que transferiren ràpidament la possessió del nostre poble a altres titulars, un tret característic del primer poblament valencià. Els reis de l’Edat Mitjana concedien la propietat territorial als nobles en pagament dels serveis d’ajuda militar i de suport a la corona. La noblesa aconsegueix que aquestes terres siguen hereditàries i, amb el temps, els senyors feudals, tot i ser vassalls del rei, actuen com si foren petits reis locals assumint funcions pròpies d’aquell, com ara administrar justícia. És a dir, detenien la jurisdicció sobre dit territori. Dits feus podien ésser transmesos pel feudatari i podien ésser objecte de successives subinfeudacions, totals o parcials, a favor d’altres nobles o simples cavallers. Conseqüéncia del difÍcil procés colonitzador, al Regne de València aquestes traces piramidals s’accentuen encara més ja que existia un privilegi d’Alfons II que permetia un tipus de jurisdicció menor o incompleta, també dita”alfonsina”, la qual coexistia amb la jurisdicció completa. Dita prerrogativa emparava a qualsevol senyor que poblara o posseïra un lloc de més de 15 cases a establir sobre ell la seua jurisdicció, controlant personalment els càrrecs municipals i establint els jurats per a l’administració de justícia, excepte en els casos de pena de mort, mutilació, penes corporals i penes d’exili (reservats a la jurisdicció suprema). D’aquesta manera, la suprema jurisdicció sobre Moya pertanyé ininterrompudament als senyors de la baronia de Palma i Ador des que Pere el Gran féu donació a Joan de Próxita. Per sota, en canvi, la possessió de la jurisdicció menor passà, mitjançant reiterades vendes, per molts i diferents amos. Cent vint anys després del primer repartiment, el 1367, Ròtova fou comprada per Arnau de Sarina (senyor aleshores també d’Almiserà i Rafalet de Bonamira). Estigué el domini en mans dels Sarina fins l’any 1545, quan fou venut a Ximen Pérez de Figuerola. L’hereu seu, Pere de Figuerola i Cruïlles, cavaller de l’ordre i Milicia de Santiago i resident a València, fou qui atorgà Acta de Població del lloc de Ròtova l’any 1546, l’única de qué tenim notícia. Una generació després, la filla de Pere, Rafela Figuerola, casà amb Onofre Ros, senyor d’Almiserà (alqueria que havien venut els jeronis a aquesta familia) i de Daimús. Ja al segle XVII, l’any 1635, el cavaller Francesc Bayarri comprà el feu rotoví a Carles Polop, i possiblement aquest fou qui construí el casalot senyorial o palau comtal que hi ha enfront de l’actual església. Cinquanta anys més tard, una néta d’aquell, Josepa Balaguer i Bayarri, enmaridada amb Josep Bou d’Arenós, heretà el senyoriu i ambdós el vengueren a Joseph Faus el 14 de setembre de 1696. Rótova era aleshores un desolat indret amb 15 o 17 cases habitades —el mínim per a mantenir la jurisdicció- i poc més d’una cinquantena d’ànimes. Havia perdut la meitat de la població arran de l’expulsió morisca, quantitat que tardà una centúria en recuperar. Siga com siga, Josep Faus, un terratinent i capitá de la milícia d’Ador, el comprà per 9.300 lliures valencianes i es convertí en senyor feudal, amb autoritat sobre el territori i sobre les persones. Tot i la seua jurisdicció menor o alfonsina: exercia funcions de govern, controlant personalment els càrrecs municipals i designant els Jurats per a l’administració de justícia en matèria civil; tenia el domini —era l’amo jurisdiccional- de les terres del terme. Evidentment el senyor no conreava les parcel·les sinó que cedia el seu ús perpètuament a les famílies camperoles —que tenien el domini efectiu. Aquestes, a canvi, u pagaven una renda anual (una espècie d’impost directe per la propietat agrária) i gaudia també de molts altres privilegis econòmics privatius que igualment els vassalls havien de satisfer-li (censos i regalies). Per exemple, cises sobre el comerç de productes, pagament per l’ús de molins i almásseres, taxes per vendre la terra o lluïsme, etc. (és a dir, el que actualment serien un bon grapat d’impostos indirectes). De seguida Josep Faus establí un vincle de primogenitura en benefici del seu fill, Franc.esc, la qual cosa, afegida a una successió d’enllaços matrimonials força avantatjosos, dispararen l’expansió del llinatge. Els béns inicials reunits en el vincle de Faus eren els següents: El poble de Tossalnou, vulgo Tossalet, prop d’Alzira i Carcaixent, que l’havia comprat també Josep l’any 1674. El poble de Ròtova, comprat l’any 1696, i L’alqueria de l’Alfàs, al terme d’Ador, i “… totes les demés terres, així ortes com secans y montanyes que posehix y tinch en lo dit terme de la baronia del Castell de Palma y Ador…” -les quals superaven, totes juntes, més de 1.300 fanecades- i la pròpia casa, on vivia, també a Ador. Ja ho hem dit: no menys importants foren els guanys aconseguits mitjançant els matrimonis, sempre de conveniència. Un nét de Josep Faus, Josep Ignasi Faus i Bou de Penyarroja, fill de Francesc i successor del vincle, casà amb la filla del IV comte del Casal, Maria Lluïsa Cabanilles i Bellvís. L’hereu d’ambdós, Vicent Faus i Cabanilles, morí sense descendència i la successió del senyoriu passà a la línia de la germana de son pare, Anna Faus i Bou de Penyarroja. Una altra néta de Josep Faus per part del seu fill Pere, Josepa Faus i Pascual, enmaridà amb Vicent Escrivà i Castelló, successor del llinatge Escrivà, senyors de Favara, Benirredrá i Benifallim. La unió d’ambdues dinasties, Faus i Escrivá, permeté l’acumulació d’un patrimoni més que considerable, amb nombrosos béns i jurisdiccions. Eren els senyors feudals a diverses poblacions com ara Ròtova, Tossalnou, Benirredrá, la baronia de Benifallim, Favara, Petrer, Benillup, Miraflor, Tormos i Senija, i, en qualitat de propietaris terratinents (en què havien de satisfer, si era el cas, les corresponents rendes als senyors respectius), posseïen hisendes repartides pertot arreu: terres a Mislata, Montcada, Campanar i Benicalap, propietats i edificis a València, finques fabuloses a Alcoi, Llíria i Pobla de Vallbona, i terrenys d’immillorable qualitat a Gandia, Real de Gandia, Almoines, Palma i Ador, La Font d’en Carrós i a Borró. Lógicament, el procés d’ascens social i de prestigi anà parell i es ratificà quan el rei Carles IV atorgà, per reial despatx de 8 de maig de 1800, el títol de comte de Ròtova al legítim successor de les dues línies, Llorenç Escrivà Martínez de la Raga —qui pren els cognoms de la seua àvia materna, Anna Faus Bou de Penyarroja, a la qual estava vinculada Ròtova. Només dotze anys després, però, els revolucionaris liberals acabaren amb el feudalisme. Cert és que els drets senyorials no desaparegueren immediatament amb la Constitució de 1812, però el procés fou ja irreversible i els senyors feudals deixaren de ser-ho. El nou marc liberal dissenyà una societat sense privilegis i amb respecte escrupolós a la propietat privada. En conseqüència, es perderen gradualment les senyories així com també algunes propietats. Això no obstant, la herència de grans hisendats i la pròpia capacitat per adaptar-se a les noves oportunitats del recent estrenat capitalisme permeteren als titulars de la casa de Ròtova mantenir una posició de prestigi i de poder econòmic fins ben avançat el segle XX.
Ruins

Runes Moli del Convent

Ruïnes del molí del Convent que es va emportar una riuada
Sacred architecture

Monastir de St.Jeroni de Cotalba

El monestir s'aixeca sobre el Tossalet de Cotalba en el terme municipal d'Alfauir. Es tracta d'una de les construccions monàstiques més notables del País Valencià, fet que es veu accentuat per la diversitat estilística del seu conjunt que, arrencant d'una primitiva estructura gòtica medieval es desenvolupa fonamentalment des del segle XVI al XVIII. En 1388 el Duc Reial Alfons "el Vell", nét de Jaume II i cosí de Pere el Cerimoniós, impulsa la construcció del monestir, comprant el lloc de Cotalba als musulmans i donant aquest terreny als monjos que provenien del monestir de Sant Jeroni de la Plana de Xàbia, on s'havien establert el 1374 perquè es traslladen allí, ja que el lloc era presa freqüent d'atacs de pirates i Cotalba suposava un lloc molt més segur. Més tard, el seu fill Alfons el Jove continuarà amb la construcció del monestir. Pel que fa a l'edificació del monestir, segons les cròniques, va ser Pere March, pare del conegut poeta valencià Ausiàs March, com majordom del Duc de Gandia, l'encarregat d'organitzar i idear l'edificació del monestir. L'íntima relació de la família March amb aquest monestir queda reflectida en l'edificació d'una capella a l'església i l'enterrament de diversos dels seus membres en ella. En aquest monestir descansen també les restes de les dues esposes d'Ausiàs March. Posteriorment, al segle XVI, el monestir romandrà sota la protecció dels Borja, i la duquessa de Gandia, Maria Enríquez de Luna la qual es va encarregar de realitzar obres d'ampliació al cenobi. La llegenda popular explica que en el claustre del monestir que es troba al costat de l'església, va predicar Sant Vicent Ferrer. Des de la desamortització de Mendizábal és propietat de la família Trénor, comerciants d'origen irlandés, a la qual se li deu el bon estat de conservació del monestir i la millor aportació de la qual ha estat el jardí d'estil romàntic de la part nord. Va ser declarat Bé d'Interès Cultural per la Generalitat Valenciana l'any 19 Visites al monestir: Dijous Del 16/10 al 15/05 de 10-14 h. Del 16/05 al 15/10 de 10-14 h i 17-19 h. Altres dies cridar al 628 578 600 Informació: Ajuntament d’Alfauir. Grups concertar visita.

Comments

    You can or this trail