Time  6 hours 32 minutes

Coordinates 2946

Uploaded November 14, 2014

Recorded November 2014

-
-
536 f
116 f
0
5.0
9.9
19.81 mi

Viewed 2545 times, downloaded 55 times

near Mollet de Peralada, Catalunya (España)

Mollet de Peralada,Vilamaniscla,Rabós,Espolla,Sant Climent Sescebes,Masarac.
Ruta que forma parte del recorrido por todos los pueblos de la Provincia de Girona, con el objeto de conocer sus lugares más interesantes, fotografiarlos y documentarlos.
Salida a las 9.00 de Santa Cristina d’Aro, carga de bicicletas y destino Mollet de Peralada. La temperatura ha subido otra vez, a estas horas de la mañana 15 grados. El viaje dura más de una hora, ya que comprobamos que la nueva entrada de la autopista en Figueres nos permitiría regresar por esta, ya que antes no era posible. Aparcamos en la calle donde desayunamos en el único bar que hay en mollet de Peralada, el Centre Civic que ha cambiado recientemente de dirección, según nos informó una vecina del pueblo. Después de desayunar tomamos un camino rural que nos llevará más adelante a la carretera GIP-6021, que seguiremos hasta encontrar la GI-603 que conduce a Delfiá, aquí tomaremos otro camino rural hasta Vilamaniscle. No hace aire, pero está nublado y amenaza lluvia, aunque según las previsiones no debería llover hasta la tarde, y resulta que sobre las 12 del mediodía llueve y en cambio por la tarde sale el sol.
Salimos por el carrer Sant Quirze, carretera asfaltada que de jaremos a unos 1.300 metros a la izquierda y tomando hacia la derecha los caminos que vamos encontrando llegaremos a Rabós.
La vista lejana de Rabós sorprende ya que el pueblo se encuentra encaramado en lo alto de una loma desde donde emerge la figura de su Iglesia rodeada de las casas del pueblo. Aquí encontramos un grupo de personas mayores que organizaban una comida popular con una paella en la que se podían hacer 120 raciones. El olor lo notamos en la entrada y nos lleva a ellos, que están en un patio de un local social del Ayuntamiento. Al decirles que no hemos encontrado a nadie por el camino, nos cuentan que antes todos trabajaban en el campo con la viña y los olivos, pero que actualmente y desde hace años, los jóvenes trabajan fuera y las viñas i olivos, se han olvidado y repoblado de bosques de pinos.
Del centro del pueblo sale el camino rural del que solo hay que tener cuidado en no pasarse del cruce que lleva a Espolla y que está indicado con un letrero en un poste de madera a unos 1.300 metros de la salida.
En Espolla a comer al restaurante Ca La Manela, ha cambiado el arroz a la cazuela y lo ha adornado con langosta y langostinos, que a mi parecer no era necesario, más bien al contrario sobran, pero que aún continua teniendo el sabor de antaño.
Camino a Sant Climent, que lo tomamos a la derecha antes de llegar a la carretera principal, encontramos a una chica Suiza de unos 20 años, que anda acompañada por un burro que dice que se lo han dejado el día antes, no sabemos si es que hay una Empresa que se dedica a alquilarlos y que ha pasado miedo al dormir la primera noche sola en el monte. Cuando llegamos a la Riera d’anyet, la seguimos en paralelo y nos encontramos con otra sorpresa que son las esculturas del alemán Karl Maue, expuestas en el jardín de su casa. Llegamos a Sant Climent Sescebes, pasamos frente al campamento y tomamos el camino asfaltado a Masarac y de aquí regreso a Mollet de Peralada y fin de la ruta.

LA TRADUCCION AL CATALAN ES DEL TRADUCTOR DE GOOGLE

Sortida a les 9.00 de Santa Cristina d'Aro, càrrega de bicicletes i destinació Mollet de Peralada. La temperatura ha pujat una altra vegada, a aquestes hores del matí 15 graus. El viatge dura més d'una hora, ja que vam comprovar que la nova entrada de l'autopista a Figueres ens permetria tornar per aquesta, ja que abans no era possible. Aparquem al carrer on vam esmorzar a l'únic bar que hi ha a mollet de Peralada, el Centre Cívic que ha canviat recentment de direcció, segons ens va informar una veïna del poble. Després d'esmorzar agafem un camí rural que ens portarà més endavant a la carretera GIP-6021, que seguirem fins a trobar la GI-603 que condueix a Delfià, aquí prendrem un altre camí rural fins a Vilamaniscle. No fa aire, però està ennuvolat i amenaça pluja, tot i que segons les previsions no hauria de ploure fins a la tarda, i resulta que cap a les 12 del migdia plou i en canvi a la tarda surt el sol.
Sortim pel carrer Sant Quirze, carretera asfaltada que deixarem a uns 1.300 metres a l'esquerra i prenent cap a la dreta els camins que anem trobant arribarem a Rabós.
La vista llunyana de Rabós sorprèn ja que el poble es troba enfilat a dalt d'un turó des d'on emergeix la figura de la seva Església envoltada de les cases del poble. Aquí trobem un grup de persones grans que organitzaven un dinar popular amb una paella en la qual es podien fer 120 racions. L'olor ho notem a l'entrada i ens porta a ells, que estan en un pati d'un local social de l'Ajuntament. Al dir-los que no hem trobat a ningú pel camí, ens expliquen que abans tots treballaven al camp amb la vinya i les oliveres, però que actualment i des de fa anys, els joves treballen fora i les vinyes i oliveres, s'han oblidat i repoblat de boscos de pins.
Del centre del poble surt el camí rural del qual només cal anar amb compte en no passar-se de l'encreuament que porta a Espolla i que està indicat amb un rètol en un pal de fusta a uns 1.300 metres de la sortida.
A Espolla a dinar al restaurant Ca La Manela, ha canviat l'arròs a la cassola i ho ha adornat amb llagosta i llagostins, que al meu parer no era necessari, més aviat al contrari sobren, però que encara continua tenint el gust d'abans.
Camí a Sant Climent, que el prenem a la dreta abans d'arribar a la carretera principal, trobem una noia Suïssa d'uns 20 anys, que va acompanyada per un ruc que diu que l'hi han deixat el dia abans, no sabem si és que hi ha una empresa que es dedica a llogar-los i que ha passat por en dormir la primera nit sola a la muntanya. Quan vam arribar a la riera d'Anyet, la seguim en paral·lel i ens trobem amb una altra sorpresa que són les escultures de l'alemany Karl Maue, exposades al jardí de casa seva. Arribem a Sant Climent Sescebes, vam passar davant del campament i agafem el camí asfaltat a Masarac i d'aquí tornada a Mollet de Peralada i fi de la ruta.
Photo

Mollet de perelada

Mollet de Peralada es un municipio de la comarca del Alto Ampurdán en la provincia de Girona, Catalunya. Conocido también como Mollet del Ampurdán, está situado a los pies de la sierra de la Albera. Sus cultivos son de secano principalmente la viña, cuyos vinos están bajo la denominación de origen Empordà. Dispuesto sobre una pequeña elevación de terreno, el pueblo está alrededor de la iglesia románica de Sant Cebrià, antigua posesión del monasterio de Santa María de Vilabertrán, de una sola nave con ábside y modificado con capillas laterales. Mollet de Peralada está documentado desde el año 944 con el nombre de: Molet. Fue posesión del monasterio de Sant Quirze de Colera y del monasterio de Santa Maria de Vilabertran. En 1954 se fundó la Cooperativa vitivinícola. A partir del año 1933 fue llamado Mollet d'Empordà, nombre oficial de los nomenclátores de la Generalitat de Cataluña Mollet de Peralada és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà a la província de Girona, Catalunya. Conegut també com Mollet del Empordà, està situat als peus de la serra de l'Albera. Els seus cultius són de secà principalment la vinya, els vins estan sota la denominació d'origen Empordà. Disposat sobre una petita elevació de terreny, el poble està al voltant de l'església romànica de Sant Cebrià, antiga possessió del monestir de Santa Maria de Vilabertran, d'una sola nau amb absis i modificat amb capelles laterals. Mollet de Peralada és documentat des de l’any 944 amb el nom de: MOLETO. Fou possessió del monestir de Sant Quirze de Colera i del monestir de Santa Maria de Vilabertran. L’any 1954 es va fundar la Cooperativa vitivinícola. A partir de l’any 1933 fou anomenat Mollet d’Empordà, nom oficial dels nomenclàtors de la Genrealitat de Catalunya
Photo

Vilamaniscle

Vilamaniscle es un municipio de la comarca del Alto Ampurdán en la provincia de Girona, Catalunya. Situado en la parte occidental de la serra de la Baga d'en Ferran, extensión de la sierra de la Albera, está cubierto en buena parte de su territorio con bosques de pinos y alcornoques. Se cultivan olivos y viña. Su vino es apreciado en toda la comarca. Se han creado nuevos servicios de alojamientos debido al turismo creciente que tiene.En una bula del papa Benedicto VIII, del año 1017, se nombra villare de Melandre como posesión del monasterio de San Esteban de Bañolas. En el siglo XIV en un documento de compra Ermessenda Taverner de Perelada vende el delmo de Vilamaniscle al canceller Guillem de Palau. Durante el siglo XVI se tiene constancia escrita de la posesión del municipio als Vilarig. En lo más alto del pueblo, hay un caserón medio en ruinas, llamado castillo de Vilamaniscle. Las casas antiguas del pueblo son del siglo XVII al XIX y su iglesia parroquial de Sant Gil es pequeña de una sola nave y datada entre los siglos XVII y XVIII, se encuentra a unos 300 metros de la salida de la población. Vilamaniscle és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà a la província de Girona, Catalunya. Situat a la part occidental de la serra de la Baga d'en Ferran, extensió de la serra de l'Albera, està cobert en bona part del seu territori amb boscos de pins i alzines sureres. Es conreen oliveres i vinya. El seu vi és apreciat a tota la comarca. S'han creat nous serveis d'allotjaments a causa del turisme creixent que tiene.En una butlla del papa Benet VIII, de l'any 1017, es nomena villare de Melandre com a possessió del monestir de Sant Esteve de Banyoles. Al segle XIV en un document de compra Ermessenda Taverner de Perelada ven el Delmo de Vilamaniscle al canceller Guillem de Palau. Durant el segle XVI es té constància escrita de la possessió del municipi ALS Vilarig. En el més alt del poble, hi ha un casalot mig en ruïnes, anomenat castell de Vilamaniscle. Les cases antigues del poble són del segle XVII al XIX i la seva església parroquial de Sant Gil és petita d'una sola nau i datada entre els segles XVII i XVIII, es troba a uns 300 metres de la sortida de la població.
Photo

Rabos

Rabós es municipio de la comarca del Alto Ampurdán en la provincia de Girona, Catalunya. Conocido también popularmente con el nombre de Rabós del Ampurdán, es un término accidentado con alcornoques. El pueblo está cerca del río Orlina, según apuntó en el siglo XVII el geógrafo Pere Gil, el nombre de éste río se debía a que, siglos atrás, su arena contenía partículas de oro. Sigue siendo un municipio dedicado a la agricultura, pero las viñas que habían sido mayoritarias en su cultivo, han ido decayendo a partir de la plaga de la filoxera, que las asoló en el año 1860. Su demografía a partir de entonces ha ido decreciendo Rabós és municipi de la comarca de l'Alt Empordà a la província de Girona, Catalunya. Conegut també popularment amb el nom de Rabós de l'Empordà, és un terme accidentat amb sureres. El poble és a prop del riu Orlina, segons ha apuntat al segle XVII el geògraf Pere Gil, el nom d'aquest riu es devia al fet que, segles enrere, la seva sorra contenia partícules d'or. Segueix sent un municipi dedicat a l'agricultura, però les vinyes que havien estat majoritàries en el seu cultiu, han anat decaient a partir de la plaga de la fil·loxera, que les va assolar l'any 1860. La seva demografia a partir de llavors ha anat decreixent
Photo

Esculturas Karl Maue

En el Mas Molino de Salom, entre Sant Climent Sescebes y Vilartolí (Girona), si puede ver una colección de esculturas en su mayoría de hierro y de grandes dimensiones. Han sido realizadas por el escultor alemán Karl Maue. En el Mas Molí d’en Salom, entre Sant Climent Sescebes i Vilartolí (Girona), si pot veure una col·lecció d’escultures en la seva majoria de ferro i de grans dimensions. Han estat realitzades per l’escultor alemany Karl Maue.
Photo

Espolla

Espolla es un municipio de la comarca del Alto Ampurdán en la provincia de Girona, Catalunya. Su término municipal se extiende desde los vertientes del sur de la Sierra de la Albera, hasta la planicie ampurdanesa. Sus cimas más altas son: el Puig de Pastors (1173 m) y el Roc de Tres Termes (1156 m). Su fuente de riqueza es la ganadería y sobre todo el cultivo de la viña y la elaboración del vino en la cooperativa vinícola más antigua de la comarca, sus caldos son de alta cualidad con Denominación de Origen Ampurdán. De sus olivos se obtiene un aceite con Denominación de Origen Oli de l'Empordá. Dentro de su término se encuentran un gran número de dolmenes y menhires , exponente de antiguos asentamientos de otras civilizaciones.Buena parte de su término está protegido dentro de el Paraje Natural de Interés Nacional de La Albera. Actualmente ,además del núcleo urbano ,hay dos núcleos de población. Uno disperso formado por masías alrededor del antiguo municipio de Sant Martí de Baussitges,y el otro en el vecindario de Els Vilars,formado por un grupo de una veintena de casas. En ambos casos hay un poblamiento fijo, además de otro estacional. El núcleo urbano principal, tiene un centro antiguo con calles estrechas y empinadas alrededor de su iglesia parroquial de Sant Jaume del siglo XVIII, en la plaza delante de la iglesia se ha emplazado un dolmen de los numerosos que posee este municipio. Dentro de su núcleo urbano se encuentra el castillo medieval y de la misma época un casal fortificado con una gran torre rectangular de los siglos XIV-XV. Espolla és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà a la província de Girona, Catalunya. El seu terme municipal s'estén des dels vessants del sud de la Serra de l'Albera, fins a la plana empordanesa. Els seus cims més alts són: el Puig de Pastors (1173 m) i el Roc de Tres Termes (1156 m). La seva font de riquesa és la ramaderia i sobretot el cultiu de la vinya i l'elaboració del vi a la cooperativa vinícola més antiga de la comarca, els seus vins són d'alta qualitat amb Denominació d'Origen Empordà. De les seves oliveres s'obté un oli amb Denominació d'Origen Oli de l'Empordà. Dins del seu terme es troben un gran nombre de dolmens i menhirs, exponent d'antics assentaments d'altres civilizaciones.Buena part del seu terme està protegit dins del Paratge Natural d'Interès Nacional de l'Albera. Actualment, a més del nucli urbà, hi ha dos nuclis de població. Un dispers format per masies voltant de l'antic municipi de Sant Martí de Baussitges, i l'altre al veïnat dels Vilars, format per un grup d'una vintena de cases. En tots dos casos hi ha un poblament fix, més d'un altre estacional. El nucli urbà principal, té un centre antic amb carrers estrets i costeruts al voltant de la seva església parroquial de Sant Jaume del segle XVIII, a la plaça davant de l'església s'ha emplaçat un dolmen dels nombrosos que té aquest municipi. Dins del seu nucli urbà es troba el castell medieval i de la mateixa època un casal fortificat amb una gran torre rectangular dels segles XIV-XV.
Photo

Sant Climent Sescebes

Sant Climent Sescebes es un municipio del Alt Empordà, que comprende una buena parte del valle medio del torrente de Anyet, que lo cruza de norte a sur. Tiene una superficie de 24'46 km2 y se encuentra a una altitud media de 82 m sobre el nivel del mar. Comprende el pueblo de Sant Climent Sescebes, los vecinos de Vilartolí y de Ullastre y las masías de Rebull y los Solers, con la antigua iglesia de Santa Fe de los Solers. Orográficamente San Clemente se encuentra en los últimos contrafuertes de la sierra de la Albera, y como tal con colinas que giran los 300 metros, destacando el "Corral de Comas" (413 metros) junto a la Sierra de Mirápolis, Santa fe y la Sierra Larga, e inicia la llanura ampurdanesa, con los planes de la comillano, la fuente y el Horta.Els orígenes de la población son inciertos, pero ante la existencia de la vía romana que lleva de Vilartolí en Espolla, de la cual, es de suponer, salía una ruta que llevaba al cuello de Banyuls, siendo este camino una conexión directa con el paso de la Jonquera, parece que la región e incluso la villa disponían de asentamientos romanos estables el año 2002 , y para aprobar oficialmente el escudo heráldico de la población, la Sociedad de Onomástica Catalana emitió un informe sobre la toponimia popular de la palabra Sescebes, respondiendo a través de diferentes autores. Se dice que: Cebolla es un abstracto derivado de cebolla o cebolla, y que "Sescebes" deriva de la palabra latina IPSA cepas, "las propias cebollas", "de las cebollas", refiriéndose a la planta herbácea. La viña fue la principal fuente de riqueza de Sant Climent Sescebes hasta el segundo tercio del siglo XX. Las principales variedades de la vid santclimentenca son la cariñena y el almez, y con mucha menos incidencia, el macabeo y el moscatel. En general se considera que el vino que producen sus viñedos es de graduación y calidad. Esta es una buena tierra para la viña. Y sólo para la vid, la cual se extendía por todo el término municipal, daba empleo a gran número de la población a lo largo de todo el año, ya mucha gente de fuera en el momento de la vendimia. Unos de los documentos más antiguos que se conservan en el municipio son dos pergaminos de la familia Fabra, que relacionan la compra de una viña en 1305 en el propio pueblo y la compra, esta vez en 1478, de otra viña entre Masarac y San Clemente. La viticultura ha pasado de ser la principal actividad de San Clemente, a quedar reducida a la mínima expresión, entre otras causas por dos plagas que ha sufrido... La referencia de Sant Climent Sescebes como pueblo vitivinícola esconde otra importante producción de la localidad, la de los olivos, que complementariamente generó la creación de otra actividad, la de las almazaras. Después del frío de febrero de 1956 el sector sufrió un serio revés, porque muchos olivos murieron por el frío y otros no resistieron las drásticas podas que tuvieron que hacer, pero a pesar de ello es una actividad que todavía se puede ver en el municipio aunque no tiene punto de comparación con lo que había habido hasta esa fecha. La presencia del ejército en Sant Climent Sescebes se remonta a muchos años atrás. El 30 de septiembre de 1927 el Diario de Gerona publicaba que habían finalizado las maniobras militares realizadas en el término municipal las que se repetían cada año. La zona donde se practicaban, según El Autonomista de 12-10-32, era la zona limitada por la frontera francesa, la línea de ferrocarril en Portbou, la carretera nacional, N-II y la línea Campmany-Masarac-Llançà. El día 14 de ese año se reunieron todas las fuerzas, supervisadas por el General Batet, a San Clemente, para hacer prácticas con fuego real, al norte de la línea Vilartolí-Espolla. En 1946 el Comandante de Ingenieros Sanchez Jurado, inició los trámites para la constitución del primer campamento, comprando unos terrenos en la orilla derecha del Anyet, al NE del pueblo. Se hicieron tres instal • laciones muy simples en forma de barracones (oficinas, cocina y servicios) mientras que de 800 a 1.000 reclutas se alojaban en unas tiendas de lona, que se desmontaban después de los tres únicos meses al año (de marzo a mayo) que duraba la instrucción. En 1952 el Ministerio del Ejército decidió comprar más terrenos para ampliarlo y consolidarlo, sustituyendo paulatinamente las tiendas por barracones de madera, así como mejorando las instalaciones • instalaciones generales con enfermería, duchas, nueva cocina y comedores . El campamento se convirtió en 1964 en el Centro de Instrucción de Reclutas (CIR) número 9, el único que había en la IV Región militar, o sea Cataluña. Esta decisión conllevaba muchas cosas, pero las que tuvieron mayor incidencia para San Clemente fueron la reforma del calendario de instrucción que pasaba de uno a tres turnos al año, y el aumento de reclutas por turno. De repente, en el municipio, y durante todo el año, residían unos 3.500 habitantes más, la mayoría de los cuales por la noche tenían permiso para salir del recinto militar. El cenit de las levas, eran las juras de bandera, el espectacular signo puntual (cuatro veces al año) de lo que vivía diariamente Sant Climent Sescebes, que en aquel momento tenía censados 915 habitantes (1970). En las juras asistían los familiares de los soldados (haciendo un cálculo aproximado, unas 6.000 personas más), que col • lapso la población y, a la hora de comer, los pueblos de los alrededores. También todas las carreteras y caminos de acceso, y, incluso, en una época en que no había ni la autopista ni variantes, y la N-II pasaba por medio de los núcleos urbanos, las crónicas recogen las grandes colas de tráfico que se hacían en el interior de Girona y Figueres. El plan de modernización del ejército (META) de 1986 hizo desaparecer el CIR como tal. El 26 de septiembre de 1997 el Consejo de Ministros aprobaba la creación de las primeras plazas de soldados profesionales y la supresión del Servicio militar obligatorio. Sant Climent Sescebes és un municipi de l’Alt Empordà, que comprèn una bona part de la vall mitjana de la riera d'Anyet, que el creua de nord a sud. Té una superfície de 24’46 km2 i es troba a una altitud mitjana de 82 m sobre el nivell del mar. Comprèn el poble de Sant Climent Sescebes, els veïnats de Vilartolí i d’Ullastre i les masies de Rebulls i dels Solers, amb l’antiga església de Santa Fe dels Solers. Orogràficament Sant Climent es troba als darrers contraforts de la serralada de l’Albera, i com a tal amb pujols que giravolten els 300 metres, destacant el “Corral d’en Comas” (413 metres) al costat de la Serra de Mirapols, Santa Fe i la Serra Llarga, i inicia la plana empordanesa, amb els plans de la Comillana, La font i l’Horta.Els orígens de la població són incerts, però davant l’existència de la via romana que porta de Vilartolí a Espolla, de la qual, cal suposar, sortia una ruta que portava al coll de Banyuls, essent aquest camí una connexió directa amb el pas de la Jonquera, sembla que la regió i fins i tot la vila disposaven d’assentaments romans estables L’any 2002, i per tal d’aprobar oficialment l’escut heràldic de la població, la Societat d’Onomàstica Catalana va emetre un informe sobre la toponímia popular del mot Sescebes, responent a través de diferents autors. S’hi diu que: cebolleria és un abstracte derivat de cebolla o ceba, i que “Sescebes” deriva del mot llatí ipsas cepas, “les pròpies cebes”, “de les cebes”, referint-se a la planta herbàcia. La vinya va ser la principal font de riquesa de Sant Climent Sescebes fins el segon terç del segle XX. Les principals varietats de la vinya santclimentenca són la carinyena i el lledoner, i amb molta menys incidència, el macabeu i el moscat. En general es considera que el vi que produeixen les seves vinyes és de graduació i qualitat. Aquesta és una bona terra per a la vinya. I només per a la vinya, la qual s’estenia per tot el terme municipal, donava ocupació a gran nombre de la població al llarg de tot l’any, i a molta gent de fora en el moment de la verema. Uns dels documents més antics que es conserven al municipi són dos pergamins de la família Fabra, que relacionen la compra d’una vinya l’any 1305 en el propi poble i la compra, aquest cop el 1478, d’una altra vinya entre Masarac i Sant Climent. La viticultura ha passat de ser la principal activitat de Sant Climent, a quedar reduïda a la mínima expressió, entre altres causes per dues plagues que ha patit. La referència de Sant Climent Sescebes com a poble vitivinícola amaga una altra important producció de la localitat, la de les oliveres, que complementàriament va generar la creació d’una altra activitat, la dels trulls. Després del fred del febrer de 1956 el sector va patir un seriós revés, perquè moltes oliveres van morir pel fred i altres no van resistir les dràstiques podes que les van haver de fer, però malgrat això es una activitat que encara es pot veure al municipi tot i que no té punt de comparació amb el que hi havia hagut fins aquella data. La presència de l’exèrcit a Sant Climent Sescebes es remunta a molts anys enrere. El 30 de setembre de 1927 el Diario de Gerona publicava que havien finalitzat les maniobres militars fetes al terme municipal les quals es repetien cada any. La zona on es practicaven, segons El Autonomista de 12-10-32, era la zona limitada per la frontera francesa, la línia de ferrocarril a Portbou, la carretera nacional, N-II i la línia Campmany-Masarac-Llançà. El dia 14 d’aquell any es reuniren totes les forces, supervisades pel General Batet, a Sant Climent, per fer practiques amb foc real, al nord de la línia Vilartolí-Espolla. L’any 1946 el Comandant d’Enginyers Sanchez Jurado, va iniciar els tràmits per la constitució del primer campament, comprant uns terrenys a la riba dreta de l’Anyet, al NE del poble. S’hi van fer tres instal•lacions molt simples en forma de barracots (oficines, cuina i serveis) mentre que de 800 a 1.000 reclutes s’allotjaven en unes tendes de lona, que es desmuntaven després dels tres únics mesos a l’any (de març a maig) que durava la instrucció. L’any 1952 el Ministeri de l’Exèrcit va decidir comprar més terrenys per ampliar-lo i consolidar-lo, substituint paulatinament les tendes per barracots de fusta, així com millorant les instal•lacions generals amb infermeria, dutxes, nova cuina i menjadors. El campament es va convertir l’any 1964 en el Centro de Instrucción de Reclutas (CIR) número 9, l’únic que hi havia a la IV Regió militar, o sigui Catalunya. Aquesta decisió comportava moltes coses, però les que van tenir més incidència per a Sant Climent van ser la reforma del calendari d’instrucció que passava d’un a tres torns a l’any, i l’augment de reclutes per torn. De cop, al municipi, i durant tot l’any, hi residien uns 3.500 habitants més, la majoria dels quals al vespre tenien permís per sortir del recinte militar. El zenit de les lleves, eren les jures de bandera, l’espectacular signe puntual (quatre vegades l’any) del que vivia diàriament Sant Climent Sescebes, que en aquell moment tenia censats 915 habitants (1970). A les jures hi assistien els familiars dels soldats (fent un càlcul aproximat, unes 6.000 persones més), que col•lapsaven la població i, a l’hora de dinar, els pobles de les rodalies. També totes les carreteres i camins d’accés, i, fins i tot, en una època en que no hi havia ni l’autopista ni variants, i la N-II passava pel mig dels nuclis urbans, les cròniques recullen les grans cues de trànsit que es feien a l’interior de Girona i Figueres. El pla de modernització de l’exèrcit (META) de 1986 va fer desaparèixer el C.I.R com a tal. El 26 de setembre de 1997 el Consell de Ministres aprovava la creació de les primeres places de soldats professionals i la supressió del Servei militar obligatori.
Photo

Masarac

Masarac es un municipio de la comarca del Alto Ampurdán en la provincia de Girona, Catalunya.Situado en un terreno llano con relieves suaves, su altura máxima no supera los 200 metros, está atravesado por el río Anyet. En sus campos se cultiva mayoritariamente cereales, viña y olivos, siendo ésta la base económica del municipio junto con las granjas porcinas.El escudo de Masarach se define por el siguiente blasón:«Escudo losanjado: de sinople, una espada de argén adornada de oro y un báculo de abad de argén pasados en sautor. Por timbre, una corona mural de pueblo.» Fue aprobado el 15 de noviembre de 1991. La espada y el báculo son los atributos de San Martín, soldado y obispo, que es el patrón del pueblo. Masarac és un municipi de la comarca de l'Alt Empordà a la província de Girona, Catalunya.Situado en un terreny pla amb relleus suaus, la seva alçada màxima no supera els 200 metres, està travessat pel riu Anyet. En els seus camps es conrea majoritàriament cereals, vinya i oliveres, sent aquesta la base econòmica del municipi juntament amb les granges porcinas.El escut de Masarac es defineix pel següent blasó: «Escut caironat: de sinople, una espasa d'argén adornada d'or i un bàcul d'abat d'argent passats en sautor. Per timbre, una corona mural de poble. »Va ser aprovat el 15 de novembre de 1991. L'espasa i el bàcul són els atributs de Sant Martí, soldat i bisbe, que és el patró del poble.

Comments

    You can or this trail