Time  8 hours 10 minutes

Coordinates 10812

Uploaded April 17, 2018

Recorded September 2017

-
-
1,889 f
262 f
0
11
23
45.85 mi

Viewed 44 times, downloaded 2 times

near San Mateo, Valencia (España)

St.Mateu ens deixa una impressió immillorable per la ben conservada i els seus monuments, Església Arxiprestal, Muralla, Palau de Borrull i més, la Plaça amb els seus pòrtics li sobren terrasses d'hostaleria que en llegeixen la plaça .
Dia de poc desgast físic a causa del perfil poc exigent de l'etapa gairebé sempre en descens amb algun tram molt pedregós que comença cuant deixem la carretera passat les Coves de Vinromà i avorrit amb els seus molts kl. (Uns 15) de carril bici enganxats a l'Autovia fins l'arribada a Borriol on mengem al bar de menú més tradicional del poble val la pena bon menjar i bon preu.
La tarda tranquil·la i l'arribada ràpida a Vila-reial
Sant Mateu, la capital històrica del Maestrat, està situada a 65 km al nord de la capital de província.
El relleu del seu terme municipal és suau en la seva zona central i més muntanyenc en els seus laterals, amb muntanyes que en alguns casos superen els 800 m d'altura. Un passadís central travessa el terme municipal de nord a sud drenant les aigües dels barrancs i rierols de Benifarquell, Palau, Coma i Piquis cap a la rambla de Cervera.
Monuments Modifica La plaça Major, voltada de vells casalots i d'amplis porxos, és el centre de la població, vertadera capital històrica de la comarca, tot i que no ho és administrativament, i és l'eix de tot el seu ric patrimoni monumental. Església Arxiprestal Església de Sant Pere Ermita de la Mare de Déu dels Àngels Monuments religiosos Modifica Església arxiprestal L'església arxiprestal de Sant Mateu és dels segles XIII al XV. És un monument clau de l'arquitectura gòtica al País Valencià, reconegut com a Bé d'Interès Cultural. Els seus elements principals són: portada romànica (s. XIII), nau gòtica (s. XIV-XV), porta lateral gòtica i torre campanar (s. XV), capella de la Verge dels Àngels (s. XVII) i capella de la Comunió (s. XVIII). En el seu interior, estan les instal·lacions del Museu Arxiprestal. Església de Sant Pere Bastida el segle XIII i reformada el XVIII, en estil barroc. Monument declarat Bé de Rellevància Local. L'església sembla que és la més antiga de la vila i la seva ubicació està en el qual va ser primitiu nucli de la població, conegut com a suda. Està construïda en maçoneria i carreus. Als peus se situa la façana principal de carreus i centrada per la porta d'accés, d'arc de llinda. Formant part de la façana es troba una torre de dos cossos, també de carreus. És un edifici d'una sola nau dividida en cinc trams. Suports de murs, pilastres i arc de mig punt en la nau. Es cobreix la nau amb volta de canó amb llunetes, la capella major voltada i la sagristia plana. El cor enlaire i als peus, amb barana balustrada de fusta tornada. Convent de Santa Anna El convent és de 1590, fou expropiat en la Guerra Civil espanyola per la CNT i restaurat durant la dictadura a les seues propietàries; l'església és de 1704. Conjunt declarat Bé de Rellevància Local. L'església està construïda en maçoneria i carreus, d'una sola nau dividida en quatre trams amb capelles laterals i creuer. La façana està dividida en tres cossos separats per línies d'imposta i amb una rematada en balustrada cega. Destaquen les dues torres bessones que formen part del cos de la façana i la cúpula del creuer que en l'exterior presenta forma prismàtica. La coberta exterior és a dues aigües. En l'interior, suports de murs, pilastres i arcs de mig punt. La volta de canó cobreix la nau, els braços del creuer i capella major, mentre que les capelles laterals es cobreixen amb volta bufada i el creuer amb una cúpula sobre petxines. El cor se situa enlaire als peus de l'edifici. Ermita de la Mare de Déu dels Àngels L'ermita de la Mare de Déu dels Àngels de Sant Mateu és un magnífic conjunt dels segles XVI-XVII, amb església, hostal, pou i impressionant vista panoràmica. Ermita de Sant Cristòfol És una construcció de finals del segle XIV, amb una arquitectura gòtica molt senzilla, de caràcter popular, situada al cim d'una muntanya a la serra de la Vall d'Àngel, a tres quilòmetres al sud-est de la població. Campanar de les Llàstimes El campanar, de 1737, és l'únic que resta del convent de Sant Domènec, que es fundà en l'any 1360. El nom amb el qual se'l coneix ve motivat per la desamortització de Mendizábal que va fer desaparèixer el convent. El convent dels dominics estava situat al costat del palau dels Maestres de Montesa i destacava pel seu claustre i l'església d'arcs ogivals. Es tracta d'una torre de planta quadrada i quatre cossos. En els tres primers cossos, els murs són de maçoneria i en l'últim de carreus, amb rematada en barana balustrada i cos octogonal a manera de llanterna, apareix un escut amb la creu de Montesa i una inscripció que indica 1737. Façana de l'església del convent de les Agustines Campanar de les Llàstimes Monuments civils Modifica Ajuntament o Cort Nova Palau Borrull Palau de Villores Casa Consistorial La casa consistorial de Sant Mateu, del segle XIV, és un monument declarat Bé de Rellevància Local. Es tracta d'un típic exemple del gòtic civil valencià. Palau entre mitgeres construït per a seu de la cort i conegut, per tant, com Cort Nova. Presenta una àmplia façana de carreus amb quatre finestres dividides per trencallums en la planta noble. El conjunt de les portes de la façana ha sofert nombroses transformacions, igual que l'interior, que ha sofert bastants rehabilitacions. En destaca el saló de Plens amb bigues de fusta i finestres que comuniquen amb el carreró dels Jueus, i n'és una d'arc trilobulat. Carreró dels Jueus Carrer medieval restaurat el 1992. Font de l'Àngel Datada del 1386, reconstruïda en el XVIII i restaurada el 1867. Situada en la plaça Major, espai urbà declarat Bé de Rellevància Local. Aquesta font sembla ser una de les més antigues de la població, encara que la forma actual ha d'estar datada del segle XVIII, tant per la seva forma com per la imatge que la remata. La font és de planta octogonal amb reixa de ferro. En el centre, una columna sosté la tassa de pedra composta de dues semiesferes buides i motlures exteriors. En la part inferior s'aprecien quatre canelles en forma de caps d'animal. Sobre l'esfera es troba una base de pedra que sosté la figura en bronze d'un àngel amb vestimentes en moviment, imatge molt pròpia del segle XVIII i que constituïx la representació simbòlica del patró de la població, sant Mateu Evangelista. Font de Santa Maria de Montesa Datada del 1365. Semblant a l'anterior. Palau Borrull El palau Borrull, del segle XV, fou utilitzat com a Audiència. Monument declarat Bé de Rellevància Local contigu a l'Ajuntament, del qual està separat pel carreró dels Jueus. De 1883 a 1892, s'hi va instal·lar l'Audiència d'Assumptes Criminals del Partit Judicial de Sant Mateu, fet aquest que condiciona el nom pel qual es coneix popularment aquest edifici. Presenta una àmplia façana de carreus de composició simètrica juntament amb una porta d'accés situada sota un gran arc adovellat. També cal destacar el ràfec construït amb vols successius de teules i maó. L'entrada consta d'un ampli espai separat per tres trams d'arcs. L'interior ha estat molt modificat a causa dels diversos usos de l'edifici. Palau del Marqués de Villores Conegut popularment com el Sindicat. Renaixentista, del segle XVI, és un monument declarat Bé de Rellevància Local. És un palau renaixentista amb façana de carreus magnífics que encara conserva la tipologia distributiva del gòtic. En destaquen els elements següents: les pilastres decorades amb grotesques que envolten les finestres, l'escut nobiliari situat sobre la porta, la garita lateral, la distribució simètrica de la façana compartimentada per línia d'impostes, l'arc helicoïdal de tradició gòtica i el paviment de l'entrada. Forn medieval En funcionament des de 1386. Monument declarat Bé de Rellevància Local. Edifici de planta rectangular amb teulada de teula àrab a dos vessants. El sistema estructural és de pòrtics d'un sol arc, paral·lels a la façana. La fàbrica és de maçoneria i els arcs adovellats estan toscament treballats. El 1386, el maestre de Montesa fra Albert de Thous concedeix a la vila l'establiment de forns, i n'és aquest un dels documentats. Muralles Voltaven la ciutat, però van ser enrunades abans del segle XVII. Hi ha escasses romanalles al voltant de l'església de Sant Pere i disseminades pel barri antic. Torre de Cantacorbs i portal de Morella Del segle XIV. Torre Palomar Masia fortificada del XVI, probablement erigida sobre una d'àrab.
L'Ermita de Santa Bàrbara (La Salzadella). Lloc de culte a la Salsadella està situada a la vora d'un antic assagador, avui carretera de Tírig, a uns 600 m de la població. Antigament rebia romeria des de Tírig, fins que en 1603 els tirijans construïren la seva pròpia ermita a la santa. L'actual temple apareix documentat a finals del segle XVII. Les pintures de l'interior foren restaurades a la dècada dels setanta i el sostre del pòrtic en 1992. Arquitectura Modifica Planta rectangular de tres trams amb arcs de mig punt i coberta de volta de canó. Construcció de maçoneria amb contraforts de carreus i teulada a dues aigües. Existeix una porxada al davant, protegint una senzilla porta adovellada, i al damunt, una espadanya coronada amb un frontó. Es conserva part de la pintura esgrafiada barroca de l'interior.
El topònim prové d'un bosc de salzes que hi ha al terme. Per tant, la forma ortogràfica etimològicament més correcta és «la Salzedella». Geografia Modifica Situada sobre terreny elevat en el vessant occidental de les Talaies d'Alcalà. Paisatge amb vegetació típicament mediterrània com oliveres, ametllers, fruiters; hi destaca la famosa cirera de la Salzadella.
El poble de Coves de Vinromà està situat a Castelló, en ple barranc de Valltorta, declarat Patrimoni de la Humanitat. L'activitat econòmica bàsica és l'agricultura de secà, amb cultius com oliveres, ametllers i garrofers. Entre la seva menjar típic es troben els cocs covarxins. El seu poblament es remunta a la prehistòria, com ho demostren les pintures rupestres de Valltorta. El seu enclavament a la vall on trobem les pintures, fa del barranc de Valltorta el lloc perfecte per fer rutes a peu o escalada. Entre el seu patrimoni es troba l'Església de l'Assumpció o l'ermita de Sant Vicent Ferrer.
El proceso era laborioso pero muy efectivo y se basaba en la acumulación de diferentes capas de material. Primero se excavaba un lecho de un metro y medio de profundidad, aproximadamente, y sobre él se disponía un nivel de canto rodado y piedras: el statumen. El siguiente estrato lo formaba una argamasa mezclada con guijarros, a la que se denominaba rudus. Sobre esta base se colocaba el nucleus, que era grava compactada con arcilla, arena o tierra suelta. De esta forma, se incrementaba la elasticidad de la calzada y se favorecía el drenaje del agua. Finalmente se construía el pavimentum, la parte que estaba a la vista y sobre la que circulaban carros y caballos. Estaba elaborado bien con adoquines y piedrecitas, o bien con un enlosado de piedras planas colocadas muy juntas. En los costados de la calzada se alineaban los canales para el desagüe y generalmente se construían junto a ellos aceras amplias para que pudieran andar los peatones. El país estaba surcado por una amplia red de calzadas que comunicaban las principales villas de la Península. Según el Itinerarium Antonini, escrito hacia el siglo III, había en Hispania 34 vías, con 6.953 millas romanas de recorrido, lo que equivaldría aproximadamente a unos 11.000 km. Las principales carreteras hispanas fueron la vía Augusta o Hercúlea, que recorría toda la costa mediterránea: comenzaba en Ampurias y a través de Tarraco, Sagunto, Castulo y Córdoba llegaba hasta Cádiz. La vía de la Plata recorría el centro peninsular y unía Astorga con Itálica, pasando por Salamanca, Alcántara o Mérida. También tuvieron importancia la vía del Norte y la del Atlántico
El monument es troba incomplet, sense el cos superior per damunt de l'arc. Sols es conserven els dos pilars i l'arc, mentre l'entaulament ha desaparegut. L'arc està bastit de pedra calcària i els carreus estan trabats amb morter i grans còdols a l'interior dels pilars. L'altura des del terra és de 5,82 m i 6,92 d’ample. L'estructura del pilar es compon de capçal, sòcol i pilar, amb la base i la imposta motllurades. Sobre la línia d’imposta s’alça l'arc, amb catorze dovelles disposades radialment en forma de falca. L'arc de Cabanes, d'estructura simple amb dovelles radials, imposta contínua i motllures senzilles, s’inclou dins d'un ampli conjunt d'arcs simples que s'estenen per tot el món romà.
Borriol va ser poblat en l'antiguitat, tal com testimonien les nombroses restes arqueològiques trobades en el seu terme, entre elles les pintures rupestres de l'Albaroc (en l'actualitat l'Ajuntament, gràcies a la col·laboració de la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència les ha restaurat i ben aviat podran ser visitades). S'acredita el pas de la Via Augusta per l'existència d'un mil·liari que es conserva en un jardí públic del poble. Les restes del castell s'alcen sobre una roca que domina el nucli urbà. De l'antic recinte emmurallat només queda una porta. Borriol va rebre carta de poblament atorgada pel rei Jaume I en 1250. El seu senyoriu va passar per diferents mans, com les del bisbe de Tortosa, les famílies Boïl, Tous, Casalduch,
La ermita de Santa Quiteria situada en el término municipal de Almazora (Provincia de Castellón, España) aparece documentada en la primera mitad del siglo XVII. Existen indicios que llevan a una existencia muy anterior a estas fechas, como es un contrato de 1330 que nos habla de una Iglesia junto al Mijares; o la noticia de procesiones a pueblos vecinos, en el año 1394, de los habitantes de Vila-real, en que entre otros lugares se nombra a Almazora, seguramente a Santa Quiteria; o un pago efectuado en 1495 a un ermitaño para que construya una celda en el puente del río; y una moneda del siglo XV encontrada entre los rincones al hacer trabajos en el tejado. En 1647 es convertida en refugio y hospital, coincidiendo con la peste que asolaba nuestras tierras, pudiendo reconstruirse o ampliarse cuando acabó de cumplir esta finalidad. También en la Guerra del Francés, a principios del siglo XIX, fue hospital de sangre, es decir militar, francés, volviendo a habilitarse para el culto en 1829. La actual Ermita, de una sola nave de orden compuesto y con capillas sencillas, es de 1682, según Sarthou Carreres. Está documentado que sufrió trabajos en 1726, dirigidos por José Vilavalle, que construyó la espadaña, el púlpito, parte del tejado, la sacristía, los peldaños del altar y el pavimento y rejuveneció el exterior. Actualmente han desaparecido el púlpito y el centro, así como el altar mayor, de 1726, trabajo seguramente de uno de los hermanos Ochando. Consagrada de nuevo una vez terminada la guerra de 1936-1939, con una nueva imagen realizada por el escultor almazorense Enrique Serra, sufrió varias rehabilitaciones en los años 1984 y 1991. A la izquierda del presbiterio existe una pintura de Enrique Limo, con una escena de la vida de la Santa, y la actual campana es de factura moderna, fechada en 1940.

Comments

    You can or this trail