Moving time  5 hours 41 minutes

Time  9 hours 51 minutes

Coordinates 4482

Uploaded September 11, 2019

Recorded September 2019

-
-
2,679 f
702 f
0
3.9
7.8
15.5 mi

Viewed 24 times, downloaded 0 times

near Caldes de Montbui, Catalunya (España)

Caldes de Montbui -Torre Nova-Cami dels Ermitans-Cova dels Ermitans-Cami del Morro de Porc-El Casuc Vell-Les Elies-Riera de Caldes-Gorg de les Elies-Riera de Sant Sebastia-Gorg-La Vila-Torrent del Sot Negre-Torrent de Sant Sebastià-Sant Sebastia de Montmajor-Carena del Pou-Pic del Vent-Coll de la Bassa Roja-Serra Llisa-Collet Català-Cal Corró-Collet de Torre Roja-Poblat Iber de Torre Roja-Sant Miquel de l’Arn-Riera de Codony-Font i Gorg d’en Pèlags-Font de les Escales-Caldes de Montbui.
Parking

Parquing Caldes de Montbui

Sacred architecture

Creu

Intersection

Intersección

Intersection

La Torre Nova

Waypoint

Cami dels Ermitans

Risk

Pas equipat

Risk

Pas equipat del Torrent dels Ermitans

Intersection

Intersección

Cave

Cova dels Ermitans

Cova de 287 m. de recorregut al Farell (Caldes de Montbui) La cova presenta tres boques a l'exterior, dues d'elles situades al nivell superior i la tercera en el nivell mig, essent aquesta la d'accés normal. Tota la cavitat s'estructura sobre una fractura fortament inclinada i on grans blocs encaixats entre les parets creen diferents itineraris que, els autors de la topografia agrupen en quatre nivells. No s'observen formes reconstructives i tot el conjunt és un apilament clàstic que cal anar superant amb grimpades de diversos graus de dificultat. En algun punt no està de més l'ús d'alguna corda. El desnivell total és de 28,7 metres (+9,3; - 19,4) i el recorregut topografiat assoleix els 286,8 metres. Coneguda de feia molt de temps pels calderins, especialment els caçadors. Assabentat de la seva existència, en Joan Pallarès-Personat va fer diferents intents per localitzar-la, però no va ser fins el novembre del 1974 que, acompanyats per n'Agustí Vila dels Escoltes de Caldes, van poder fer un primer reconeixement (J. Pallarès, X. Bellés i T. Cuñé) amb finalitats bioespeleològiques principalment. En una nova visita el mes següent, van portar a terme un croquis topogràfic de la cova, tot calculant un recorregut d'uns 70 metres. No és fins l'any 1999 que membres del Col·lectiu Escunhau (Espeleo Grup de l'Hospitalet i GIEG – Agrupació Excursionista de Granollers) visiten de nou la cavitat i observen la complexitat de la cova, per l'acumulació de blocs que formen diferents pisos i l'existència de dues boques més. Després d'una laboriosa i complicada topografia aconsegueixen fixar el recorregut total en 287 metres.
Waypoint

Zona escalada

Risk

Pas equipat

Intersection

Intersección

Ruins

El Casuc Vell

Picnic

Picnic

River

Ríera de Caldes

La riera de Caldes, també anomenada riera de les Elies en el seu curs alt, és un curs d'aigua vallesà afluent per la dreta del Besòs. Neix vora Gallifa, al peu dels cingles de Sant Sadurní, per la confluència de les rieres de la Roca i de Gallifa. Després de travessar l'estret de les Elies entra a la plana del Vallès i passa per les poblacions de Caldes de Montbui, Palau-solità i Plegamans, Santa Perpètua de Mogoda i finalment desemboca al Besòs entre Mollet i la Llagosta després d'haver recorregut prop de 22 quilòmetres.[1] Té una conca hidrogràfica de 111 km2 i un cabal mitjà de 0,25 m3/s al seu pas per la Florida.[2] Ha estat subjecte de restauració ambiental durant els anys 2008-2012, sent actualment un espai natural d’interès ambiental i social en vies de recuperació. Cal destacar la participació ciutadana en iniciatives diverses com, per exemple, el Projecte Rius. L'Ajuntament de Palau-solità i Plegamans hi ha realitzat treballs d’eliminació de plantes invasores, com la canya americana i la cortadèria, mirant de facilitar a la vegada la proliferació del canyís i dels joncs autòctons.[3] A la vegada és membre de la Xarxa de Custòdia del Territori i intenta establir acords de custòdia del territori per a poder garantir la participació de les iniciatives privades en aquest projecte de recuperació, anomenat Projecte Riera Viva. Pel que fa a l’avifauna, s’hi ha pogut veure l’ànec collverd, el bernat pescaire, el blauet, el martinet, la polla d’aigua i l’esplugabous. També va millorant lentament la vegetació de ribera formant petits hàbitats per als amfibis i refugi per a les aus.
Waterfall

Gorg de Elies

Intersection

PR-482

Waterfall

Gorg de Sant Sebastià

fountain

Font dels Bons Homes

Sacred architecture

Ermita de Sant Sebastia de Montmajor

Sant Sebastià de Montmajor, al Vallès Oriental, és un poblet de sis habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental. Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. És un dels exemples que s'han conservat de sagrera medieval. L'alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l'orde de Sant Benet. I amb l'auspici d'aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l'església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d'altres. Del poble n'hi ha constància des de 1065, i formava part de la llarga llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat, justament fou una decisió de l'abadia aixecar l'església romànica on s'honorava i s'honora a Sant Sebastià [ L'aplec tindrà lloc aquest any 2007 el dissabte 20 de gener. En ocasió de l'exposició Universal de 1828-1929, i formant part de l'anomenat Poble Espanyol, es reproduí aquest singular temple. El 1956, el pintor Antoni Vila Arrufat pintà tot l'absis de l'església amb referències a la vida i martiri de Sant Sebastià. Són unes pintures de gran qualitat artística i tècnica on Vila Arrufat aplicà la seva basta experiència en la tècnica de la pintura mural. L'església romànica consta d'una sola nau de volta de canó, amb un gran absis quadrangular. El transsepte presenta absidioles semicirculars. Al creuer hi ha el campanar de planta quadrada amb dos pisos de finestres a cada cara. A l'interior podem veure un retaule renaixentista d'autor desconegut, unes pintures al fresc de l'absis de l'artista Antoni Vila Arrufat i un Sant Sebastià de fusta pintada fet per Sebastià Badia. El nucli de població principal i més antic es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d'aquí se'ns obre una vall que, amb l'única excepció del Castell de Gallifa que sobresurt dins d'un mar de verd, arriba fins als cingles. Està compost d'escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dóna accés a l'església, ho fa també en la seva part inferior, al restaurant anomenat La Rectoria, que obre les seves portes els divendres, dissabtes i diumenges, la part més elevada del poble és justament el petit cementiri on acaronats pel sol, descansen eternament els habitants de Sant Sebastià cridats ja a la casa del Pare Celestial. Pel camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s'arriba al poble per l'anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, en la que ens confirmen que hi ha havia un rellotge que se sentia perfectament tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix, habitat principalment en els períodes de vacances. El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d'història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d'una carretera a la qual qualificar de sinuosa no li fa justícia, s'ha de refiar del turisme, ja sigui en la seva vessant tradicional, a peu, en bicicleta i a cavall, ja en els qui accedeixen en vehicles de motor.
fountain

Font de Sant sebastia de Montmajor

Tree

Alzina

Waypoint

Inici ascenció Pic del Vent

Intersection

PR

Summit

Pic del Vent

El pic del Vent també conegut com el Farell és una muntanya de 815[1] metres que es troba al municipi de Caldes de Montbui, a la comarca del Vallès Oriental. Al cim hi havia un antic vèrtex geodèsic espanyol (referència 288113001), actualment només en resta la base i és inutilitzable, tanmateix l'avenç tècnic ha fet que aquest tipus de vèrtex geodèsic hagi deixat de tenir utilitat. Aquest cim està inclòs al llistat dels 100 cims de la FEEC
Sacred architecture

Creu

Intersection

Intersección Serra Llisa (Camí del Farell)

Tree

Alzina de les Tuites

Waypoint

Fita

Mountain pass

Collet del Català

Mountain pass

Collet de la Torre Roja

El Turó de la Torre Roja és una muntanya de 400 metres que es troba entre els municipis de Sentmenat, a la comarca del Vallès Occidental i de Caldes de Montbui, a la comarca del Vallès Oriental.
Archaeological site

Poblat ibèric de la Torre Roja

Al turó de la Torre Roja situat a la línia de terme entre les poblacions de Caldes de Montbui i Setmenat hi trobem un poblat ibèric reaprofitat en època medieval i una torre de guaita. La primera menció escrita d'aquest jaciment és de l'any 1945 a la Carta Arqueológica de España, però és a finals dels anys cinquanta quan es fan les primeres excavacions. Entre el 1984 i el 1992 es fan campanyes de forma ininterrompuda reprenent-les l'any 2004. Hi ha diverses fases d'ocupació. La primera correspon a mitjans del segle VI aC en què es construeixen cabanes semitallades a la roca i escampades per tot el turó. Cap a l'any 450 a C es produeix un fort canvi a la fesomia del poblat. Es fan carrers, les cases d'una o dues habitacions s'aixequen a banda i banda del mateix i tot el perímetre s'envolta d'una muralla. Cap a l'any 200 aC. Pateix un primer abandonament. Es torna a habitar i pateix un altre gran transformació. Treuen la muralla i les cases es fan més complexes amb diverses estances i pati interior. És al segle I aC. Quan la ciutat ibèrica pateix l'abandonament definitiu, fins als segles VIII i X que és quan es tornen a tenir evidències de l'ocupació, amb una necròpolis medieval i la torra de guaita que dona nom al jaciment. La torre es troba a l’extrem oriental del puig. Mai ha estat objecte d’excavació, per la qual cosa la seva datació resulta problemàtica en extrem, així com la seva funció que tradicionalment s’ha relacionat amb la vigilància. La torre en qüestió és de planta circular, amb dos paraments concèntrics adossats, un diàmetre global d’uns 10 m i una alçària conservada propera als 5 metres. Per les seves característiques i l’ús de l’opus spicatum s’ha proposat una datació del segle XI L'estudi dels ossos de la necròpolis ens indiquen que van tenir unes dures condicions de vida. Està formada per dotze tombes excavades a la terra i cobertes amb lloses planes. Totes estaven orientades d'oest a est. Com a punts interessants de les excavacions tenim una estança (segle I aC.) rectangular amb unes mides de 2,90 m x 4,10 m dedicada exclusivament com a emmagatzematge amb 4 dòlies documentades. Una d'aquestes dòlies tenia un grafit amb símbols ibèrics gravats a la superfície. Quatre enterraments perinatals del segle I aC. I un altre del segle III aC. Tots am una edat d'entre 6 i 9 mesos de vida fetal. Aquesta era una pràctica habitual de la cultura ibèrica tot i que avui en dia no se sap exactament si era un tractament que rebien els infants que no havien estat reconeguts per la societat, ja que els difunts eren incinerats i l'altre hipòtesi és la possibilitat que fos un ritual de fundació o propiciatori en el moment de construir l'habitatge o en el moment d'entrar a viure.
Archaeological site

La Torre Roja

La Torre Roja de Caldes de Montbui és una fortificació de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) situada al cim del turó de la Torre Roja, turó dividit per la línia de terme entre Sentmenat i Caldes, des d'on s'albira tota la plana de Caldes de Montbui. És una obra declarada bé cultural d'interès nacional. Comparteix la plana on està edificada, amb restes d'un poblat Iber del segle V aC. El nom primitiu del puig fortificat on s'alcen les ruïnes de la torre era Puig Castellar i correspon a un establiment ben segur d'època ibèrica, reutilitzat posteriorment pels romans. A partir d'aquesta edificació es produí una continuïtat d'ocupació en temps medievals. No hi ha documentació històrica fins a l'any 1529 del topònim si bé a Caldes existeixen dos llinatges dits «Penya Roja» i «Turre Rubea» durant els segles XI i XII. La base de fonamentació de la torre de guaita és feta amb carreus regulars que recorden tipològicament les construccions romanes. Torre situada al límit entre Caldes de Montbui i Sentmenat. Està formada per dues construccions: una torre exterior amb un diàmetre de 10,5 metres, amb un gruix de mur de 155 centímetres i 170 centímetres d'alçada, i una torre interior, també de planta circular amb un diàmetre interior de 360 centímetres, els murs fan 190 centímetres de gruix i fa 140 centímetres de més alçada que la torre exterior. Conserva restes d'arrebossat a l'exterior. La base de fonamentació de la torre de guaita és feta amb carreus regulars que recorden tipològicament les construccions romanes. Tant a la torre exterior com a l'interior s'observen filades d'opus spicatum. Quant a l'evolució d'aquesta construcció, hi ha dues hipòtesis. La dels precedents romans establiria que una primera torre d'època romana (ara l'exterior), s'inclogué a l'interior una torre de l'alta edat mitjana, reconstruint, a més, bona part de la vella. L'altra hipòtesi és que a la torre altmedieval interior, durant la mateixa edat mitjana, s'hagués afegit, per tal de consolidar-la, una torre exterior. Per a construir la cara més desprotegida pel relleu potser s'aprofitaren alguns carreus més antics provinents del jaciment ibèric proper. Això permet comprendre el fet que bona part dels murs de la torre exterior siguin fets amb «opus spicatum» i que no tinguin una cara interna. També explicaria que la torre interna, que es pot datar cap al s. X, tingui un arrebossat exterior, cosa que no seria lògica si no hagués estat a l'aire lliure en una etapa inicial. Hi ha altres exemples de processos de recobriment d'una torre preromànica en les fortificacions d'Ardèvol i de Vallferosa
Sacred architecture

Ermita de Sant Miquel de l'Arn

Sant Miquel de l'Arn és una església del municipi de Sentmenat (Vallès Occidental) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Documentada el 1027. La documentació primitiva sembla confondre el mas d'Arn i Sant Fruitós. El 1299 tenia una ermita. Sagrera la va fer reedificar. Actualment el terreny on es troba l'ermita pertany a D. Ramon Sagalés Torras, veí de Caldes de Montbui “ Descripció Capella rural situada sobre l'antic camí de Caldes a Sentmenat. És una ermita d'una nau amb absis, del qual només queda la base, i porta a la façana sud. En estat ruïnós, només romanen dempeus trossos de mur, dels quals el més sencer és el que mira a ponent. Fou reedificada al segle XVII. Notícies històriques Documentada el 1027. La documentació primitiva sembla confondre el mas d'Arn i Sant Fruitós. El 1299 tenia una ermita. Sagrera la va fer reedificar. Actualment el terreny on es troba l'ermita pertany a D. Ramon Sagalés Torras, veí de Caldes de Montbui.”
Tree

Roure Gros del Mas d'en Corró

Terme municipal (comarca): Caldes de Montbui (Vallès Oriental, el) AM 41.033.01 (1991) Protecció: Ordre 1991.04.19 (DOGC 1440, 1991.05.08) Espècie: Quercus pubescens Mesures: Alçària total (h) = 15,5 m Volt de canó (c) = 4,60 m Capçada mitjana (C) = 20,5 m Notes (NB): Es tractava d'un roure de capçada força irregular, situat uns 350 m NW del Mas de Can Corró. Sembla que fou cremat intencionadament cap al 1977, i quedà només mig tronc. Morí el 1997 i es donà permís per ser tallat a causa del perill imminent de la caiguda.
Waterfall

Font i Gorg d'en Pèlag

Aquesta font, duran èpoques era tant sols una sortida d’aigua cristal·lina i molt bona, per ho, acostumava a no tenir tub o un de sobreposat de metall o de plàstic i aguantat en pedres per poder recollir així l’aigua. Mes concretament, hi havia un tub molt vell a principis de 1980, en taponat i l’aigua sobresortia per un costat. A finals de la dècada dels anys 80 del segle passat, vaig fer una intervenció per l’arranjament d’aquesta font, amb voluntaris forestals, que va consistir en treure el vell tub i posar-ne un altra de nou. I col·locar una rajola commemorativa. Als pocs dies tornava a estar sense un tub fix i la rajola molt trencada. Al costat de la font disposa d’un petit seient de pedra. L’espai d’aquest lloc de les rodalies de la font és molt limitat, donat que dona al caient del salt i gorg. ( cal anar en precaució !) En un punt estratègic, mirarem el petit torrent on veurem, el Salt , en aquest punt hi ha una gran dent de pedra tosca, que sembla que ens senyala el petit gorg al fons del torrent. Si volem anar fins el mateix Gorg d’en Pèlags, cal retrocedir pel mateix camí de pujada fins i on hi ha una vella canal d’aigua, girarem a la nostra esquerra, si el seguirem fins on s’inicia la recollida de l’aigua. Allí i per un caminoi molt tapat a vegades per la vegetació en pocs minuts ens arribarem fins el Petit Gorg.
Intersection

Intersección Camí de sentmenat

fountain

Font de les Escales

L’Ajuntament de Caldes de Montbui, es va plantejar fer l’arranjament o millores a les fonts naturals mes representatives del Municipi, La Font de les Escales va ser una d’elles. Durant els anys 50, aquest indret fou arranjat pels propietaris de Can Corró, per poder accedir-hi fàcilment des de la casa pairal i constava d’una taula amb bancs de pedra, la font i els accessos graonats per ambdós costats del rierol. La Font va rebre el nom de la Font d’en Cabot, que devia prendre el seu nom de l’antic mas Cabot. També es coneixia com la Font del Roure. Mes tard i la Font de la Taula, donat els aiguats dels anys 60, la van malmetre molt. En l’actualitat aquest lloc es coneix com la Font de les Escales, per tenir l’accés mes còmode per aquestes.
Parking

Parquing

Comments

    You can or this trail