Time  3 hours

Coordinates 1311

Uploaded January 15, 2019

Recorded January 2019

-
-
656 f
297 f
0
1.7
3.5
6.93 mi

Viewed 38 times, downloaded 3 times

near Cerdanyola del Vallès, Catalunya (España)

Petita ruta circular iniciat al Area de Lleure de Can Coll.
Tant serveix per agafar gana els que tenen pensat dinar aquí,
com els que agafen l'autobus a la ciutat i s'apropen per caminar.

Cal dir que una gran part del camí son corriols.
La única pujada una mica continuada es el acces al Puig de Can Castelló pero es fa sense dificultat.

Bona passejada.
L’àrea de lleure, que configura la porta nord del parc, es troba en la línia de contacte entre el pla i la muntanya. Té un caràcter seminatural, on conviuen una activitat agrícola important juntament amb àrees de vegetació natural molt ben conservades. És un indret tradicional per a la costellada i picnic dominical i punt de partida de diversos itineraris a peu i en bicicleta. També compta amb una esplanada idònia per al joc i l’estada. El bosc que predomina són les pinedes de pi blanc amb sotabosc d’alzines que s’estan refent després d’un llarg període d’explotació del bosc. L’espai condicionat com a àrea de lleure és una antiga peça de conreu de la finca de Can Coll. Ben a prop hi ha els torrents anomenats de Can Coll i, més avall, de Can Codina, que afegeixen diversitat ambiental. La vegetació de ribera hi té una bona representació, amb arbres de fulla caduca i plana, acompanyats d’altres plantes típiques d’ambients humits com la cua de cavall, les lianes i les molses.
Les bòbiles i les rajoleries, fabricaven amb l’argila extreta de les terreres de l’entorn o portades des de municipis veïns, els mateixos materials, eBls maons (grossos i gruixuts), els rajols (més petits i prims), les teules, els corbets (rajols corbats expressos per fer pous). El que diferenciava les rajoleries de les bòbiles era el sistema de fabricació d’aquests materials. La cuita dels materials no es feien amb el mateix sistema. Les bòbiles eren una espècie de túnels amb un forat al mig on es posaven els rajols a dins i amb molta quantitat. A les rajoleries la cosa canviava, la feina era més feixuga, més dura. Els rajols es col·locaven per dalt i s’havia d’encendre el foc per sota dels rajols. Això volia dir que els rajols s’havien d’aixecar a pes de braços, tant a l’hora d’entrar-los al forn com per treure’ls.
Està situada a la llera d’un rierol d’aigües cristal·lines i rodejada d’una abundant vegetació de la qual en destaquen uns gran plàtans. El doll i la pica estan dins una construcció ornamental feta de pedra vista en forma de cova. L’entorn és ampli i molt ben conservat, format per una ampla vorera que per un costat té una gran bancada i per l’altre el rierol. S’hi accedeix tan per un costat del riu com per l’altre per mitjà d’una llarga filera d’escales. La font va ser retrobada per Miquel Tormos després de més de cinquanta anys d’haver estat perduda i soterrada per esllavissades. Estava mig metre per sota del sòl. Un cop ubicada i després d’haver desenterrat un banc de pedra d’uns 12 metres de llarg, va ser notificada al Patronat de Collserola el qual es va posar d’acord amb l’Ajuntament de Cerdanyola i la van recuperar totalment l’any 1996.
El Centre de Formació i Treball Flor de Maig, és titularitat del Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya des del 1 de gener 2007 i és l’únic centre de Educació Especial d’educació secundària que té el Departament d’Ensenyament. El Centre de Formació i Treball va ser fundat l’any 1.976 en el marc del Patronat Flor de Maig de la Diputació de Barcelona amb el nom d’Institut de Promoció Sòcio-Assistencial (IPSA). El 5 de juny de 1.971 la Diputació de Barcelona va signar un conveni amb la Fundació Juan March per a la construcció, manteniment i posta en marxa del que s’anomenà: Institut Psicopedagògic i d’Investigació Flor de Maig – Fundació Juan March. L’any 2005 la Diputació de Barcelona, per raons purament “polítiques”, tanca el Departament i trasllada el personal a altres serveis de la Diputació. Malgrat això, el Centre continua treballant amb el mateix objectiu, demostrant que la integració laboral de les persones amb diversitat funcional és possible i que cal sumar els esforços de tots els agents socials a fi d’aconseguir els millors resultats.
Era el punt de reunió de la bruixes de la comarca, i quan volien fer mal al pagesos dels pobles propers, feien els seus sortilegis i provocaven que de la Riera de Sant Medir sortissin les grans tempestes i xàfecs que en moltes ocasions acabaven amb les collites fetes totalment malbé.
La Torre Negra és una masia romànica fortificada que data de l'any 1145, creada com a fortalesa per defensar l'àmbit territorial del monestir de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental), i que va ser reconstruïda entre els segles XIV i XV. Està inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Des de l'any 1842 fins a l'actualitat està en mans privades i pertany a la familia Rabadà. Té els seus orígens en una fortalesa del castell Ricard erigit pel monestir de Sant Cugat per a la defensa del territori. Els seus primers amos, els Vilanova, eren feudataris del monestir (1145). A la segona meitat del segle XIII els Vilanova entroncaren amb els Laceras. Poc després la casa dels Vilanova va ésser venuda als Palou que volien instituir jurisdicció pròpia prescindint del monestir i fundant la Quadra de Vilanova. Això va promoure molts plets entre els Palou i el monestir. El 1432 els monjos s'oposaren que es continués la construcció de la fortalesa, però va continuar. L'antiga noble mansió reedificada es denominà Torre de Vilanova o Torre de Palou. El monestir adquirí la plena possessió de "la torre Negra" al segle XVIII, nom amb què es designà a partir de llavors degut a la tonalitat fosca de les seves pedres. Després de la compra per part del marqués de Rupit, de nou s'altera l'estructura.
El pi d'en Xandri és un pi pinyoner (en llatí Pinus pinea) monumental situat en el territori del parc rural de Torre Negra a Sant Cugat del Vallès amb més de 230 anys (segons una anàlisi dendrològica va germinar l'any 1774). L'arbre té una alçada de 23 metres, un perímetre de 3,20 metres de tronc i un gruix de soca de 3,60 metres. La seva capçada té una amplada de 21 per 15 metres. Es diu d'en Xandri perquè es troba en terres que antany van ser propietat d'un pagès anomenat Xandri. En els darrers anys el pi d'en Xandri ha esdevingut un símbol d'identitat de Sant Cugat i en particular dels esforços ciutadans per protegir l'ambient natural del municipi. A més a més perquè es troba tot just a prop del camí que porta a l'ermita de Sant Medir a la serra de Collserola.
Va estar en funcionament des de l’any 1940 fins el seu tancament de producció en el l’any 1985. Durant aquells mes de 40 anys, s’hi van coure en les seves instal·lacions mils de rajoles, teules, totxos, entre altres. Al principi , en els anys 40 i 50 del segle passat, va ser una de les poques activitats industrials que tenien lloc en el municipi de Sant Cugat. Es va fer un enderrocament no total, podeu veure una cova artificial d’on es treia el material, i altres entrades que estan semi tapades, la curiositat de la gent a fet que s’hagin obert en els anys. Sols queden en peu dels edificis les columnes. També, mig amagat per la vegetació podeu veure el forn principal l’entrada està encara tapiada.
Serveix de allotjament als indigents en el dies mes freds de l'any. Desaconsellat entrar per la poca salubritat del lloc.
Tot hi trobar senyals indicant prohibit el pas, el camí està trepitjat per ciclistes, caballs i caminaires.
La família Coll va ser molt influent a Cerdanyola i hom diu que el comú de Sant Martí es va reunir en alguna ocasió a la masia. El 1987, la finca és adquirida per la Corporació Metropolitana de Barcelona, i, un any després, es rehabilita una part de la masia i s'inaugura el Centre d'Educació Ambiental Can Coll. Ha sigut reformada en diverses ocasions, la darrera el 1992. Avui, a més de centre d'educació ambiental del Parc Natural de la Serra de Collserola, que acull escolars d'educació infantil, primària i grups d'Eso i Batxillerat, funciona també com a centre d'informació i acollida del Parc els diumenges. Can Coll, situada a Valldaura, és formada per un conjunt d'edificis de diverses èpoques i estils. L'edifici principal té planta baixa, un pis i golfes, amb coberta de teula a quatre vessants. La façana principal, a migdia, és formada per dos cossos unificats d'estructura simètrica i dues construccions laterals afegides. El cos esquerre presenta una gran porta d'accés adovellada d'arc de mig punt; la resta d'obertures són rectangulars i estan emmarcades en pedra a la planta i al pis, i d'arc escarser a les golfes. El cos dret té la porta d'arc escarser, i la resta d'obertures són de la mateixa tipologia que les de la banda esquerra. A la part davantera hi ha un altre edifici de maó, unit a la construcció principal per una tanca que delimita un gran pati. Aquest segon edifici s'obre al paisatge de Collserola mitjançant una gran terrassa amb columnes salomòniques de maó. Són remarcables els jardins.
Transport urbà SU 1 (Canaletes-Can Coll) SU 2 (Bellaterra- Ajuntament-Can Cerdà) Transport interurbà Línia A7 (Barcelona-Cerdanyola) (per la carretera d'Horta)

Comments

    You can or this trail